Aquest so que t’arriba, fa més de mil anys que va sorgir de les entranyes pirenaiques per cridar els cavallers a la taula rodona per fer costat a N’Otger Cataló i començar a expulsar el moro de la que seria la Nació Catalana.

Un personatge llegendari que per culpa de l’oblit de la Història dels llibres de text s’ha convertit en mite i ens ha arribat, com tants altres, com a transmissió interna de la Història real d’un poble que encara que la gran Historia imposada des de Castella ho ha intentat, mai no ha pogut aniquilar.

Després d’ entrar els àrabs pel sud de la península Ibèrica, van anar conquerint terres cap el nord, però els francs van aturar l’avanç, així Ardo va vèncer, momentàniament, a Narbona, i tot seguit Al-Samah intentà l’assalt de la ciutat de Tolosa, però el Duc d’Aquitània, Eudó, el va vèncer el 9 de juliol del 721. Més tard el 730 Munza es rebel·la contra el governador general àrab d’al-Andalus, amb l’objectiu de crear una Gothlandia independent, fou declarat traïdor, atacat i vençut en una sagnant i curta batalla. L’exèrcit àrab, crescut per aquesta batalla, va intentar arribar a l’Aquitània i una gran escomesa sarraïna va arribar fins a les valls pirinenques, ultrapassà la gran barrera, s’endinsà a Franca i va ser aturada a les portes de Poitiers per l’exèrcit franc comandat per Carles Martell, era l’any 732, i la resta de l’exèrcit àrab es retirà i es va instal·lar al sud dels Pirineus.

A treure els sarraïns de les contrades pirinenques, hi van anar molts nobles sota la tutela del rei franc, entre ells Otger Cataló, senyor del castell de Cataló, situat a la Gascunya (la denominació del castell prové, sens dubte, del castrum Catalaunicum o Catalaunum (nom llatí de Châlons-sur-Marne (Xampanya), prop de la qual tingué lloc el 451 la batalla dels Camps Catalàunics, que hom podia trobar a les cròniques que narraven la derrota d’Àtila; a l’edat mitjana fou general de situar, erròniament, els Camps Catalàunics prop de Tolosa, on residia, aleshores, la cort visigòtica).

Tots els guerrers catalans havien mort en diverses batalles. Otger Catalò va sobreviure malferit amagat a les muntanyes dels Pirineus. Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès per l’afecte del seu gos Gànguil, el qual, diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s’anava recuperant. S’alimentava de fruits silvestres i de la llet que li facilitava una ovella i les cérvoles que pasturaven lliures per aquells verats. A mesura que les seves ferides anaven guarint, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia el seu escut, blau, i afilava la seva daga.

El temps anava passant, i quan va ser arribat el dia en el qual l’Otger va considerar que havia ja recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profundament i prolongadament de tal manera que la seva ronca crida volà per valls i muntanyes i s’estengué per tota Catalunya convocant els seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita.

La crida als catalans per tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència va fructificar i així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb les seves hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris forasteritzats pels sarraïns. Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la “mitja lluna” sarraïna que els havia imposat una cultura diferent de la que era la seva fe vernacla.

Els nou cavallers, al voltant d’una taula rodona, presidida per l’espasa Vilardella (actualment dipositada al Museu Militar de París), ajuntaren les seves espases, jurant davant l’altar de la verge negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony, complir amb lleialtat la seva paraula. Juraren amb Otger, “venjança i guerra” contra els moros, en defensa de la fe i per l’alliberació dels països ocupats. (Montgrony és un santuari situat a prop del municipi de Gombreny, entre La Pobla de Lillet i Capdevànol  (mantenim el topònim de “Gombreny” i no “Gombrén” com s’accepta actualment perquè el seu nom original i simbòlic és “Gombreny” donat que aquest acabat “ny” és present a molts topònims i cognoms catalans, a la vegada que es relaciona amb la religiositat dels monjos europeus de l’Orde de Cluny).

Alemany

Anglesola

Cervelló

Cervera

Erill

Mataplana

Montcada

Pinós

Ribelles

En el seu honor, els barons van anomenar Catalunya a la terra que havien recuperat dels sarraïns i van adoptar per escut de la nació, l’escut d’Otger: l’emblema del noble gos que havia ajudat l’heroi. Aquest escut va ser el nostre fins que Guifré I el Pelòs va reinstaurar com a escut català l’escut dels quatre pals de gules   sobre fons daurat que encara perdura.