Català
CastellanoUna muntanya en moviment
De sobte un llamp cau sobre el transformador del poble, la foscor abraça tots els indrets, de mica en mica, espelmes, lots, fanals…van il·luminant les llars, trigarem bastant de temps fins que la companyia repari l’averia; per fora el vent vol arrossegar les cases i l’aigua cau desesperadament sense cap sentit. És una de les típiques turmentes que cada any ens visita varies vegades, però la memòria ens diu que això no és res. Algun forani atemorit pensa que és el diluvi, però no se’n recorda, o mai ha sabut que la nostra muntanya es mou, es mou perquè els terratrèmols ens visiten de tant en tant i perquè la muntanya que sustenta el poble a vegades es satura d’aigua i ens fa lliscar cap a la fondalada del Segre.
Fa temps, temps llunyans, que el poble de Toloriu era situat en un altre indret; aquest turó actual i les planes del contorn eren conreus per produir aliments al castre romà de Bar, les primeres cases eren situades més amunt, protegides per l’ombra de serra Mata, però un dia qualsevol els déus romans es van enfellonir i ens van enviar tanta aigua, que el torrent de la Mata Xica, va arrossegar cases i habitants muntanya avall. No tenim documents del que va passar, però la memòria col·lectiva del poble encara ho recorda com una gran desgràcia, i el poble el referen on ara és.
Tampoc hem d’anar tan enrere, ja que fa poc, molt poc per a la Memòria col·lectiva, que els Déus, ara ja no romans, van tornar a fer de les seves. Eren els primers dies de novembre de 1982 quan el cel va descarregar la seva fúria sobre nosaltres. Però, pot ser, abans de seguir cal una refrescada de l’entorn del succeït:
Toloriu està assentat sobre un turó format per materials ordovicians i silúrics, calcàries devòniques i granodiorita, el mapa geològic de l’Institut Geològic de Catalunya ens dona que les vessants de Toloriu són terrenys qualificats com Dcrb, que descansen sobre terrenys Omn (veure el fragment de mapa).
El turó està ple d’esquerdes i forats i l’aigua, quant plou, ràpidament es cola cap el fons del Segre que disposa d’una capa freàtica molt ampla. La terra incapaç de retenir molta aigua ens dóna unes fonts de petits cabals. Fixeu-nos on estem.
El poble té a sota seu una gran mola calcària que descansa sobre una gran capa de pissarres i marès, aquestes quan es saturen d’aigua perden la cohesió i comencen a relliscar, portant-se amb elles tot el que tenen a sobre, és a dir, el Poble. Es produeix un moviment rotacional.
Una esllavissada és un desplaçament de terreny a una vessant, cap a l’exterior de la mateixa, per acció de la gravetat. Tot i que generalment estan associades a pluges, també poden produir-se com a conseqüència de terratrèmols o a causa de l’acció continuada dels processos geomòrfics.
Casos particulars d’esllavissades són els despreniments, les colades de terres, corrents de rebles, els allaus rocosos,…
Lliscament rotacional
Era el dia 5 de novembre de 1982, el dia radiant, una fresca agradable convidava a voltar pels boscos de Toloriu, feia dies que no plovia, però les sensacions dins del bosc eren estranyes, els ocells i bestiari del bosc estaven neguitosos, els rierols deixaven veure l’aigua a superfície, les fonts manaven generoses, això no és normal, pensaven els passejants que intentaven caçar algun bolet.
El dia 6 les mateixes sensacions estranyes, les fonts rajaven com mai, els amics de Castellar de N’Hug i de Bagà ens diuen que les fonts del Llobregat i les del Bastareny, i les mil fontetes ragen impressionants, però no plou n’hi ha plogut en dies.
El dia 7 el cel s’enfosquí i començà a ploure i ploure, l’episodi de pluges essent importants es dona tots els anys, però la terra no xucla ni una gota de les que cauen, el terreny abans de ploure està saturat d’aigua, i tota l’aigua es dirigeix cap els torrents, rierols i rius, el Segre puja i puja, i les pissarres de la base de Toloriu estan curullades d’aigua.
Les precipitacions van superar amb escreix els 100 l/m2 de forma general als Pirineus, amb un màxim de 556 l/m2 a la Molina, i tota l’aigua anava al Segre.
La natura va seguir el seu guió, les pissarres de Toloriu van cedir i es van doblegar lliscant cap el Segre, diuen que 2.000 milions de metres cúbics de terra de la nostra muntanya van lliscar totalment sobre el llit del Segre, sense que cap mitjà humà ni tècnic poguessin retenir-los.
L’aigua per aquestes contrades se’n va portar el pont sobre el Segre que unia els nuclis del Pont de Bar, la gent reaccionà a temps i va anar carretera a munt, mentre els riu s’emportava les seves cases, on feia tres minuts que feien petar la xerrada amb una partida de botifarra, però la sorpresa no va acabar aquí, davant els seus ulls la carretera era engolida per la muntanya de Toloriu que baixava com un riu de lava per tapar el Segre i formar una presa natural. Totes les alarmes es van disparar, la carretera va desaparèixer durant mesos amb la circulació anul·lada, el Pont de Bar per sempre destruït i retornat a construir anys després en un indret més segur.
A dalt, a Toloriu, cases esquerdades, però ningú sap quants mil·límetres van baixar.
Quan la calma substituí el temporal i les destroces van quedar a la vista de tothom, els tècnics van respirar, la muntanya de Toloriu baixava molt lentament i amb tota seguretat no barraria el Segre, la temuda riuada posterior aigües vall ja no passaria, i les mil desgracies causades des d’Andorra fins a la Granja d’Escarp es podrien anar reconduint.
Les explicacions posteriors van dir que les causes meteorològiques d’aquest disbarat va ser l’entrada d’una profunda borrasca des de l’Atlàntic amb una pressió al seu centre de tan sols 945 hPa, juntament amb aire fred en alçada i per altre part la situació d’un anticicló als països de l’Est que canalitzaven una massa d’aire càlid des del nord d’Àfrica. Entre aquest dos centres d’activitat “La Baixa del Atlàntic” i “l’Alta Centreeuropea” es va formar una corrent d’aire del sud “advenció” que ens va tirar a sobre forts vents càlids i humits procedents de la Mediterrània.
Mapa de superfície, línia continua en blanc i en hPa, t 500 hPa, colorat segons escala adjunta en mgp. Font: wetterzentrale.com
La gran diferència de temperatura i humitat de les dos masses d’aire a l’ajuntar-se van generar potents masses nuvoloses que es van ampliar al topar amb la serralada Pirinenca que va aixecar els vents provocant les grans precipitacions.
Si analitzem la precipitació acumulada per dies destaca el 6 de novembre, amb valors acumulats a La Molina (capçalera del Segre) 214 mm. El dia 7 de novembre van tornar a enregistrar-se valors similars, destacant els 341 mm de La Molina.
A les fotos del Meteosat d’aquell dia 7 de novembre ens mostren la nuvolositat
Imatges IR, del Meteosat-2 del 7 de novembre de 1982 a les 11:30 UTC. Fuente: NOAA
Imatges VIS, del Meteosat-2 del 7 de novembre de 1982 a les 11:30 UTC. Fuente: NOAA
Els veïns del Pont de Bar tenien davant seu el poble destruït, sense la carretera que va desaparèixer i sense el pont construït amb molt treball pel bisbe Armengou i les veïns dels pobles de Bar i Toloriu.
L’Administració va omplir la nostra muntanya de sensors per investigar el succeït, va fer un gran pou, que resta abandonat, es va improvisar una passarel·la per arribar a les poques cases de Pont de Bar encara en peu, i van haver de fer durant molts mesos una nova carretera i en uns quants anys un nou poble de Pont de Bar, però i la veritat? Quin és el resultat dels estudis? Perquè els dies anteriors les fonts rajaven de gom a gom? Perquè el terra era saturat abans de les pluges?
Imatge esquerra: Pont de Bar nou // Imatge dreta: Passarel·la sobre el Segre
Al final la nova carretera
Cal recordar que el 22 de setembre de 1997 a les 6h 20 m TU El Pont de Bar va sofrir un terratrèmol d’escala II i es va tornar a moure nostra muntanya i ens preguntem, no va ser un terratrèmol marí el que el fatídic dia 6 de novembre de 1982 va empènyer les aigües freàtiques de totes les conques fins a saturar la terra i omplir les fonts?.
És temps de reflexions….
Toloriu i el Pont de Bar es van recuperant i l’Administració calla, els pobles pregunten l’Administració calla, es fan estudis que cap veí pot veure i pregunten, però l’Administració calla, calla… Ja teniu poble, ja teniu carretera…