Un dels llibres més antics que relacionen fets històrics és el “Gènesis”, en el qual ens diu que Túbal, el cinquè fill de Jafet (per tant nét de Noé), va ser el que va colonitzar la península Ibèrica uns 142 anys després del Gran Diluvi, és a dir, seguint el calendari dels hebreus, 2.173 anys abans de l’era cristiana. Túbal va establir la primera població a Tarragona.

Després temps d’ocupacions per diferents pobles fins a l’entrada dels ibers que van desplaçar a llocs relictes el poble preponderant dels Pirineus, els euskaros. Els ibers barrejats amb les poblacions que habitaven el riu Ebre van ocupar la vall alta del Segre formant un dels dotze països (llavors) que actualment formen la Catalunya Ibèrica: el poble dels ceretans (al sud limitaven amb els bacassis, a l’est amb els  ausetans, a l’oest amb els sicoris i al nord evidentment la gran mol de Pirena), aquest poble era governat per un Règulo amb el consell de sacerdots –anomenats druides-. Les restes arqueològiques mes properes que podeu trobar hi són a l’altre costat del riu Segre, el magnífic dolmen del Clot del Moro (entre Castellnou de Carcolze i Bescaran) i altres vestigis que testifiquen l’antiguitat dels assentaments d’aquest tram del Segre.

Ni cartaginesos, ni grecs, ni fenicis, no van arribar a molestar els ceretans, que anaven consolidant la seva cultura com mostren els dòlmens que van deixar en moltes de les valls habitades. Minsa empremta la dels romans (al menys la que ens ha arribat fins a nosaltres), dedicats a barallar-se amb els bergitans, si be, cap el 200 aC, a conseqüència de la II Guerra Púnica els romans van pujar per la vall de Tet des de Narbona per la Strata Confluetana i es van instal·lar en Iulia Lybica, l’actual Llivia. Van prolongar la Strata fins a Ilerda  per la vall de Segre, la que es coneix com Strata Ceretana. L’ocupació romana va ser molt costosa ja que els ceretans no van donar cap facilitat, a més del Castro de Iulia Lybica van establir un altre castro romà a Bar, i el pagus de Bar s’estenia per la plana de Toloriu, però pràcticament no resten vestigis de les seves construccions,

Però el 409 de l’era cristiana una invasió dels pobles sueus, vàndals i alans de l’altra banda dels Pirineus va colonitzar aquestes terres, i si bé algun d’aquest pobles va arribar a conquerir Tarragona i la resta de Iberia, a les contrades ceretanes els alans es van establir per conrear les terres i es van integrar amb els antics ceretans. A partir del 412 els Gots es van instal,lar per tota Iberia sense pràcticament oposició dels nadius i conformaren el poble Iber-romà-got que perviu en endavant. Els assentaments primitius construïts de fang amb els romans, es transformen en cases de pedres i de confort amb els gots.

Tots els llocs sagrats d’aquestes comarques foren cristianitzats a partir de l’any  527, ja que en Castellciutat es va establir una comunitat de monjos agustins dirigits per san Paulí, el qual conjuntament amb san Just van expandir el cristianisme pel Pirineu, com exemple el druídic lloc de Pinset (a sobre de la Quera) fou santificat sota  l’advocació de sant Vicenç.

Vers el 731, el berber Munusa, probable valí de Septimània, es rebel·là contra els àrabs de Còrdova, però fou sotmès a Llívia pel valí cordovès Abd al-Rahman ibn Abd-Allt al-Gafiqi (Abderramàn), el qual continuà l’ofensiva musulmana per tot el sud de França fins a la seva derrota a Poitiers el 732 davant l’exèrcit franc de Carles Martell. Però l’acció reconqueridora de la nissaga carolíngia no arribà a ocupar Septimània, i amb ella el Rosselló, fins el 759.

Abderramàn després de conquerir Barcelona als francs, va arribar fins a la Seu d’Urgell on va deixar un valí amb un gran exèrcit per anar lluitant contra els comtes de la Marca nomenats per Carlemany. Els habitants es van refugiar en els pobles de muntanya i van construir castells de defensa: la vall del Valira es va tancar amb els tres castells de La Zeca, La Meca i Les Valls d’Andorra, i la del Segre amb els tres castells de Bar, Toloriu i Aristot.

Aquest pagus es va convertir en diferents comtats dirigits per Bel·ló I de Carcassona. A la seva mort el 812, el rei franc Carles el Calb va nomenar comte de Cerdanya, Conflent, Urgell i Ausona el fill de Bel·ló I: Sunifred I, el qual el 844 també va ser comte de Barcelona, Girona i Besalú. Sunifred casat el 842 amb Ermesende de Carcassona va morir el 848 i el seu casal sofrí un llarg eclipsi a conseqüència de les lluites civils de l’imperi franc fins que al concili de Troyes (878) el rei franc Lluís el Tartamut investí Guifré I, el Pelós, fill de Sunifred I, comte de Barcelona, Girona Besalú, Rosselló, Urgell, la Cerdanya i el Conflent (Ausona va ser lliurada al seu germà Miró i a la seva mort també va estar dirigida per Guifré). A la mort de Guifré I el Pelós (21/agost/897) aquest va repartir els comtats entre els seus fills, atorgant el de Cerdanya al seu quart fill anomenat Miró II, aquest va morir el 927 i va heretar el comtat el seu fill Seniofred (veiem com després de Guifré el Pelós els comtes ja no eren de designació carolíngia sinó hereditaris). El va succeir el seu germà el famós Oliba “cabreta”; en temps del seu govern el terrible Mohamed-el-Moafarí, conegut com Almansor, atacà i conquerí el comtat de Barcelona i la mateixa ciutat al comte Borrell, però aquest, gràcies a l’ajuda per una part del comte Oliba “cabreta” i els ceretans i per altra de Galceran de Pinós  senyor de Bagà, de Folc de Cardona, d’Hug de Mataplana, de Bernat de Peguera i de Bernat de Portella, el mateix any va treure el moro i les seves tropes fora del territori de les fronteres catalanes; si bé la Cerdanya i l’Urgell gaudien d’una relativa calma, la seva població va minvar per tantes accions bèl·liques que feia el comte Cabreta.

Oliba “cabreta” casat amb Ermergarda va tenir quatre fills i dues filles però a la seva mort el 988 únicament va repartir els seus comtats amb el dos primers, Bernat “tallaferro” va rebre Besalú, Vallespir i Fenolleda, mentre que Guifré II va rebre la Cerdanya. És important ressaltar que aquest Guifré va ser el fundador de Sant Martí del Canigó. Guifré II de Cerdanya va morir el 1036 i la seva descendència va portar el govern del comtat: Ramon Guifré del 1036 al 1068, Guillem I Ramon del 1068 al 1095, Guillem II Jordà del 1095 al 1109, i Bernat Guillem del 1109 al 1118. En morir aquest sense fills, la casa comtal juntament amb el Conflent i el Vallespir es va unir amb la de Barcelona ja que el parent més pròxim era Ramon Berenguer III de Barcelona “el gran”. En aquelles dades el comtat d’Urgell estava governat pel comte Ermengol VI “el de castella”. Remarquem que essent comte Guillem II Jordà, el papa Urbà II, al concili de Plasència, proclamà la creuada a Terres Palestines però sense cap aportació per part dels habitants de la Cerdanya, atès que el mateix “enemic” estava ocupant totes les planes de Lleida (però si amb Hug de Pinós de Bagà i altres nobles, com es pot veure en aquesta web en la nissaga dels Grau).

A la mort de Ramon Berenguer III “el gran”, el 1131, la successió va recaure en seu fill Ramon Berenguer IV “el sant” que, malgrat casar-se amb Petronila (Peronela) d’Aragó i ser rei, mai no va assumir aquesta intitulació i sempre (com els seus descendents) va ser anomenat Comte de Barcelona, en homenatge a la casa comtal, tant prestigiosament portada pels seus avantpassats.

Poca participació van tenir els ceretans i la gent de Toloriu als fets que van succeir a la Catalunya comtal dels anys següents, les baronies s’enfortien i els pobles creixien dintre d’un marc agrícola rural. S’ha de destacar que l’any 1193 els cronistes relaten la gran tragèdia natural (no ha estat l’última) que va patir el territori, els rius van sortir de mare i van inundar camps i pobles emportant-se pobles i famílies senceres i provocant molts anys de fam ’ambruna i encara es va afegir l’horrible pesta, que matà molta gent del poble. En aquesta època era comte Alfons I “el cast o el trobador” (Alfons II d’Aragó), que va establir la seva residència a Barcelona i després Perpinyà (on va morir el 1196) per posar remei a tants grans desastres. El va succeir el seu fill Pere I el “catòlic”.

El 1211 va succeir un gran fet, l’emperador del Marroc amb l’exercit més gran que mai Àfrica havia enviat a Europa, va entrar per Gibraltar per prestar ajut als àrabs de la península. A la crida del rei de Castella, el comte-rei Pere I (com sempre donant sentit a la hispanitat concebuda per Catalunya) va ajuntar un poderós exèrcit que, juntament amb el rei de Navarra, va anar a combatre el moro (gent ceretana i de les baronies de Castellbò i Toloriu es van unir a l’exèrcit) i el 16 de juliol de 1212 va tenir lloc la coneguda batalla de les Naves de Tolosa de la qual van sortir vencedors. Encara, i sense treva, ens vam ficar en una sonada batalla, la de Muret, en la qual juntament amb els comtes de Tolosa, Foix i Comenjes vam anar a la defensa dels Càtars o Albigesos, però el 12 de setembre de 1213 l’exèrcit de Simó de Montfort, contrari als Càtars, va acabar amb la vida del comte Pere I.

Com curiositat hi ha que afegir que Sibil·la de Berga, casada amb Arnau de Saga (Cerdanya) el 1230 va fer testament en el qual a més de repartir les seves propietats va fer unes “deixes” (donacions) “Pro Anima” entre les quals es va donar a Sant Jaume de Toloriu 2 sous. També destacar que a l’any 1235 va caure una gran gelada de la qual van morir molts habitants del poble i molts boscs van desaparèixer.

Essent ja comte Jaume I “el conqueridor”, es va organitzar una altra conquesta de Mallorca. Els cronistes no diuen com van marxar el catalans de les illes després de la primera conquesta i tampoc no tenim documentació sobre si aquesta vegada els ceretans i els seus barons hi van participar (hom pensa que sí i per això al repartiment dels regnes de Jaume I, la Cerdanya va correspondre al rei de Mallorca).

A la mort de Jaume I, el 27 de juliol de 1276 a València, aquest va repartir el regne entre els seus fills, la Cerdanya, el Roselló i la senyoria de Montpeller, junt amb Mallorca, al seu fill Jaume, que va regnar com a Jaume II de Mallorca. Llavors el comtat ceretà i les baronies van defensar el rei de Mallorca en les disputes bèl·liques contra el seu germà Pere II de Catalunya-Aragó, conegut com el Gran. El 1285 Jaume de Mallorca va envair les terres de Catalunya d’En Pere amb més de cent mil homes, mentre que les guarnicions dels comtats del nord feien pressió, però es va haver de retirar per culpa d’una epidèmia i per la força de les tropes de Pere II, comandades per Roger de Llúria, Mallol i Marquet, que el van vèncer a la batalla de Panissar, de la qual va morir el 5 d’octubre de 1285.

El trono de Mallorca i el comtat de la Cerdanya etc… va ser heretat per el fill de Jaume II de Mallorca també de nom Jaume, el qual va ser envaït pel seu oncle Alfons II el Liberal com represàlia a la invasió del seu pare sobre la Catalunya comtal, durant aquest període de guerra la Cerdanya i el Roselló sembla que van estar al marge i van poder viure una mica tranquils.

Mort Alfons II amb 46 anys heretà el regne el seu germà Jaume conegut com el Just que va tornar a ser de Sicília, Aragó, València, Barcelona i que a la pau d’Agnani el 1295 va fer que retornes Mallorca a Jaume III de Mallorca però amb caràcter feudatari d’ell. Mentre van regnar a Catalunya Alfons III, el benigne, el regne de Mallorca va tenir una apreciada tranquil·litat, que va aprofitar les baronies ceratenses per créixer demogràficament i econòmicament, però el seu fil Pere III, el cerimoniós, va tornar a intentar annexionar-se tots els regnes que havien estat amb Jaume el conqueridor, va atacar al seu cunyat Jaume III de Mallorca (fill de Jaume II de Mallorca). Mentre Pere es dirigia amb una flota cap a Mallorca cap el maig de 1343 forces de Berga amb d’altres al comandament de les quals eren Arnau d’Erill i Guillem de Bellera van entrar a la Cerdanya, tallant i devastant tot allò que sortia al seu, aquesta invasió va quedar aturada per una suspensió d’armes declarada pel Papa, però la treva durà poc, a l’any següent els bergadans tomaven definitivament la Cerdanya i el seu rei Jaume III de Mallorca era condemnat a viure al castell de Berga. De tornada d’un viatge per veure a la seva dona a Sant Cugat del Vallès, el exrei Jaume va seguir fins a territori de Foix entaulant una sèrie de batalles, ajudat per els seus súbdits de Cerdanya per reconquistar el seu legat.

Estant entre batalles a l’any 1348 es desencadenà la terrible pesta coneguda com el Foc de Sant Antoni, la qual va matar, segons les cròniques d’aquells temps les dos terceres parts de la població. Pere III a la batalla de Llucmajor el 1349, tornà tots els territoris del regne de Mallorca al comtat de Barcelona.

Al 1387 va succeir al cerimoniós el seu fill Joan el caçador, i a la seva mort el 1396 li va succeir el seu germà Martí l’humà, i pel tractat de Casp va seguir com rei Ferran I d’Antequera, que va tenir un curt regnat i heretà el seu fill Alfons IV el magnànim el qual al morir sense fills va passar el trono al seu germà Joan II, l’actitud d’aquest rei va propiciar la guerra de les corts catalanes contra el seu rei, i mentre van anomenar successivament rei de Catalunya (Aragó va seguir amb Joan) Enric IV de Castella, Pere IV condestable de Portugal i Renato d’Anjou, i per fi el 22 de desembre de 1472 el rei Joan II va jurar totes les lleis de Catalunya i va tornar a regnar per segona vegada. Les guerres contra Castella, les confrontacions pel príncep de Viana, etc. van influir poc en la vida ceretana, amb l’excepció  de la família del baró de Toloriu com es pot veure en aquesta web en la seva nissaga, on les poblacions van augmentar de ciutadans i els barons tenien una clara influència sobre el rei, però el duc de Lorena fill del rei Renato d’Anjou que va governar Catalunya en lloc del rei, va ocupar amb els seus exèrcits el Roselló i la Cerdanya, i al finalitzar la guerra catalana no els va restituir, llavors la Cerdanya va estar en guerra fins la recuperació total del Roselló ja cap el 1479.

En Ferran d’Aragó (Ferran Cortès) va disposar de dos capitans de vàlua contrastada, els cosins En Joan de Grau, baró de Toloriu, i En Pere de Grau, senyor de Bar. Amb ells comandant les tropes, l’any 1519 Cortès i el seu exèrcit varen entrar a Tenochtitlan. Aquesta arribada va coincidir curiosament amb l’anunci del retorn cíclic, cada 52 anys, de Quetzalcoatl (serpent de plomes), déu que simbolitza la saviesa i el coneixement, de pell blanca i amb barba. Per això Cortès va ser rebut com un déu i festejat amb “tchocolatl”, segurament va ser el primer europeu que va menjar xocolata. Però uns mesos després els asteques es revoltaren i l’any 1520 l’emperador asteca Motecuhzoma en la “Nit trista” (10 de juliol) va quedar ferit i morí tres dies després. Més tard, el 1521, Tenochtitlan va ser ocupat de nou i definitivament per les tropes de Catalunya-Aragó.

De descendents de la branca dels Moctezuma, malgrat que hagin perdut el cognom amb el pas dels anys, sembla que en queden molts, ja que Motecuhzoma II tenia moltes dones: una emperadriu, dues reines, diverses esposes legítimes i moltes concubines.

L’emperadriu només va tenir tres fills, Xipaguazin, Tohualicahualtzin i Telicuazin (Maria, Pere i Isabel noms adoptats després del bateix cristià), sobre els quals, seguint la llei de successió asteca, va recaure la successió de l’imperi asteca.

Cortès va retornar a Espanya el 1428, emportant-se els tres fills de l’Emperador Motecuhzoma: l’hereu, Tohualicahualzin, i dues germanes, les princeses: Xipaguazin i Telicuazin. Aportant una gran quantitat d’or portat de les Amèriques, es presentà al rei Carles I, a Monsó, on hi havia corts i on lliurà la fortuna que portava per a sufragar les despeses de la cort Catalano-Aragonesa.

En aquells anys les Espanyes seguien dividides en regnes diferents. Tohualicahualzin, que havia estat batejat amb el nom de Pedro, va anar a viure al regne de Castella, i les germanes Xipaguazin batejada com Maria, i Telicuazin, batejada com Isabel, es van aposentar a Catalunya on van contraure noces amb els barons Joan de Grau de Toloriu i Pere de Grau, i van anar a viure als respectius castells del Baridà.

El 1531 Castella va oferir a Pedro (el príncep Tehualicahualzin) el títol de Comte de Moctezuma i una pensió a canvi de la seva renúncia a la corona de l’imperi Asteca, Pedro va renunciar i Felip I (Felipe II de Castella) li va atorgar diferents títols. Després, el títol va ser reconegut el 1627 sent-ne el titular Pedro Tesifón de Moctezuma, nét de Pedro, novament per renúncia expressa als drets de la corona.

Els títols van ser ratificats per Felip IV, l’any 1627, per Carles II, l’any 1684, i per Isabel II, el 1866. Cal destacar el fet que actualment conserven un títol un tal Honorio Feito, marquès de Moctezuma, que viu o vivia a Madrid, i Gonzalo Chavarri, amb un títol nobiliari atorgat per Isabel II en el qual figura l’escut de Moctezuma. La línia es va extingir el 1735 i va passar a una rama col·lateral descendent del segon comte, que també el 1799 es va extingir i va passar a una segona rama col·lateral. El 1766 van ésser grans d’Espanya i el 1865 el tretzè comte Antonio Maria va ser elevat a duc.

La línia de la tercera germana Telicuazin Tecuichpotzin, batejada Isabel (1509-1550), es va extingir el 1775, se sap que a juliol de 1622, Maria Eleonora Grau de Moctezuma, baronessa de Toloriu figurava en la “Villa y Corte” de Madrid amb el  lloc 48 de nivell social

En virtut de la llei successòria de 1466, els drets de l’imperi Asteca no podien ser renunciats. Si es feia, es perdien els drets que passaven a l’hereu següent, que en el cas de Tohualicahualzin era la seva germana gran Xipaguazin, batejada Maria. Maria estava casada amb Joan de Grau i Ribó, baró i senyor de Toloriu, capità de Ferran Cortès. Per això Maria Grau de Toloriu, la següent en la línia successòria va reclamar prerrogatives imperials per a ella i els seus descendents, privilegis que van ser acceptats per les corts catalanes i pels reis de Catalunya-Aragó. Des del 1536 Maria va fer valer els seus drets de sobirana sense que se la pogués perseguir en trobar-se en territori catalanoaragonès i no castellà

Els segons tenien la seu en Arsèguel (al Baridà), llavors un Castell, i la Torre de Cadell, masia fortificada situada entre Coborriu de Bellver, Bor i Beders. Els nyerros, en canvi, tenien la seu en el poble de Nyer, al Conflent. Com que Joan —també anomenat Joanot o Jonot— Cadell, senyor de bandolers i a la vegada cap, el més poderós, dels cadells, arribà  a ser sotsveguer del Baridà (càrrec reial per sota del veguer de Cerdanya, quan l’antic comtat era ja una vegueria), en Toloriu sempre dominà aquesta facció, que va comptar amb altres bandolers cerdans, “gitats de pau i de treva”, molt coneguts a l’època com Galceran Cadell “el Bastard”, el Minyó de Montellà, Joan Marfarner “Barrabam”, Cua de Llop, Vicenç Tasquer, Perot Millet “lo Milletó”, Gabriel Torner “Boca Negra”, etc.

El regnat de Carles II es distingí per la quantitat de bandolers que assaltaven als viatges (si bé això va durar fins les acaballes del segle XIX), i la guerra amb França que encara seguia, i després amb Felip IV de Catalunya arribà la liquidació total de Catalunya i el sotmetiment al pensament castellà, Antoni Gandolfo brigadier dels exercits de la Cerdanya i el duc de Pópoli situat a l’Urgell ràpidament es ban acostar al ban borbònic reduint el clamor popular en contra de Felip i a favor de l’arxiduc Carles.

De 1746 a 1808 amb Ferran VI, Carles III i Carles IV, la baronia va créixer en activitat ramadera i comercial, l’any 1794 esclatà la Guerra Gran, i uns quants anys després el 1808 l’anomenada Guerra del Francès, malgrat l’esforç dels ceretans i de les baronies, els governs centrals van perdre una ocasió rera l’altre de recuperar les terres catalanes de la Cerdanya i del Roselló. De guerres civils van continuar entre absolutistes i constitucionalistes primer, i entre carlins i liberals a on la gent ceretana va quedar pràcticament al marge. Si cal remarcar la influència del regnat de Ferran VII i la guerra contra França i Napoleó ja que Toloriu va ser un dels pobles més castigats per les tropes franceses, ja que en les diferents invasions del territori català, una de les vegades, van posar foc i van cremar tota la població. En moltes de les cases, encara, es pot apreciar avui parets ennegrides, fruit d’aquell incendi paorós.

Terminada la desastrosa guerra dels sets anys, Ferran VII, el desitjat, surt de llur desterrament en Valençay el 13 de març de 1814 i a Perpinyà es rebut pel governador general de Catalunya i cap de l’exèrcit de Catalunya i el d’Aragó, el mariscal Suchet, el qual lo acompanya com a comte de Barcelona fins que el dia 24 és rebut pel cap de l’exèrcit espanyol En Copons, per posteriorment restablir l’absolutisme i anul·lar la constitució de Cadis. Però aquests segle XIX continuà amb enorme turbulència, ja que a més de les invasions franceses (1808-1814-1823) hagueren molts “pronunciaments” de les diverses faccions liberals, de moderats i progressistes i, sobre tot guerres i revoltes, absolutistes o ultrareialistes, que varen permetre l’aparició per les muntanyes ceretanas de múltiples cabdells que eren una mescla de guerrillers i de bandolers que van generar una mala convivència en els pobles de muntanya com Toloriu.

Ja amb Isabel II com reina, va arribar un temps de tranquil·litat, i inclòs Toloriu va quedar al marge de la terrible plaga de 1854 del còlera que va delmar moltes poblacions. Amb Amadeo I de rei res important va succeir, excepte que el castell i el baró anaven minvant en prestigi i en poder i l’anarquia que es va estendre a tota la península va esclatar l’11 de febrer de 1873 amb la proclamació de la república. El regnat d’Alfons XII i XIII de Castella, va ser un període de tranquil·litat per el poble de Toloriu, no més cal veure que va arribar a tenir quatre fondes (cal Mateu, ca l’Oliaire, cal Jeperó i cal Miqueló) que sense dubte va ser fruit de l’activitat comercial del poble; el castell s’ensorrava i les seves pedres passaven a ser part dels murs de les cases del poble.

El segle XIX i el XX poca oportunitats de desenvolupament van donar als pobles de muntanya, els castells queien sense habitants, la gent es traslladava a la plana, fins que el despoblament es va estacionar fins arribar als 20 habitants fixos que actualment té Toloriu.