Motecuhzoma Xocoyotzin i les tropes de Ferran Cortès es troben el 8 de novembre de 1519. Motecuhzoma els va donar allotjament, a Cortès, els seus homes i més de 3000 aliats Tlaxcalteques,  en el Palau d’Axayácatl (el seu difunt pare), en contra dels consells de Cuitláhuac i Cacamatzin. Els confederats es van fer amos de la ciutat i van ser suficients sis dies perquè el tlahtoani mexica fos fet presoner per Cortès.

Motecuhzoma va cedir davant totes les sol·licituds de Cortès ja que no va poder reunir un exercit prou gran per vèncer  Cortès.

Les imatges dels déus mexiques foren enderrocades i substituïdes per imatges cristianes, es rentà la sang dels sacrificis i donaren grans quantitats de presents als hispans. Motecuhzoma acceptà ser batejat amb el nom de Diego I.

Conflictes interns dels hispans van fer que a principis de 1520 Cortès sortís per anar a Zempoala a combatre Pánfilo Narváez. A la ciutat quedà Pedro de Alvarado amb una petita guarnició i va ser durant aquesta absència que Pedro de Alvarado entre la por a ser atacat i les impressionants joies i or que tenien els nobles a la principal festa asteca de Tóxcarl, festivitat en honor de Tezcatlipoca, organitzà la famosa massacre coneguda com “La matança del temple major” tancant les portes del temple i exterminant tots els participants, que s’estima que eren més de mil, principalment nobles tenochques.

La reacció dels mexiques va ser la de cercar els hispans i van trencar hostilitats contra els invasors.

Aquesta és la situació que es troba Cortès a la seva tornada i per calmar els ànims intenta utilitzar Motecuhzoma com a mediador davant la multitud, per la qual cosa el 30 de juny de 1520 Cortès va fer sortir Motecuhzoma al balcó per demanar als asteques que es retiressin, però com que els ànims no es calmaven, l’1 de juliol de 1520 Cortès decideix abandonar la ciutat, però abans tots els nobles asteques que es trobaven en poder dels hispans foren executats sota el garrot ja que havien perdut qualsevol utilitat, posteriorment en recollir els seus cossos, que foren llançats al carrer, el cos de Motecuhzoma mostraria les ferides del seu apunyalament, del qual moriria tres dies després.

També assassinen Itzcuauhtzin (senyor de Mèxic-Tlatelolco) i els asteques, en la nit coneguda pels confederats com “La nit trista” i com “la nit del triomf” pels mexicas, fan una escabetxina entre les forces hispanes i els seus aliats amb enormes pèrdues de soldats i de materials. Durant la fugida els hispans van perdre quasi tots els tresor que havien obtingut i van haver de refugiar-se entre els tlaxacalteques.

A Motecuhzoma el va succeir efímerament Cuitláhuac, senyor d’Itztapalapan, fill d’Axayácatl, encapçalant la resistència contra l’ocupació, derrotà els hispans i els seus aliats tlaxcalteques i zempoalteques el 30 de juny de 1520, Cuitláhuan va morir a causa d’una epidèmia de verola, i el va succeir Cuauhtémoc, fill d’Ahuítzotl, apressat posteriorment per Cortès el 13 d’agost de 1521 i ajusticiat el 28 de febrer de 1525 durant una expedició de conquesta a Hondures. Amb la mort d’aquest cau l’últim tlatoani culhúa-mexica, que s’havia convertit en símbol de la resistència indígena davant el conqueridor hispà.

Els confederats, després de la derrota de 1520, es van dirigir a la vall de Puebla-Tlaxacala per a recuperar-se de la desfeta. Allí es va plantejar la fase final de la conquesta militar. Com que quasi totes les ciutats estaven construïdes en illes enmig de llacs, eren necessàries embarcacions per a poder-les assaltar i conquerir, el mateix Gomara ens explica com en Cortès “es va apressar a fer bergantins, que ja la fusta era tallada d’abans que fossin a Tepeacac. Va enviar a la Veracruz a cercar veles, xàrcies, claus, cordes i altres coses necessàries que hi havia a les naus que van deixar al través”.

Van ser construïts, pels soldats catalans i valencians experts en construcció naval, 13 vaixells del tipus bergantí amb els quals atacar  Tenochtitlan (recordem que era una illa en el llac Texcoco). Les poblacions del sud-est de la conca foren arrasades. Els confederats van destruir el “albarradón” de Nezahualcóyotl i l’aqüeducte de Chapultepec. El 30 de juny de 1521 van arrasar Tlatelolco.

El juliol va ser derrotat Coanacoch, senyor de Texcoco, i finalment, Cuauhtémoc es va rendir, com hem dit, el 13 d’agost de 1521, i Ferran va entrar definitivament a l’actual Mèxic.

La caiguda de la Gran Tenochtitlan va ser el 20 d’agost de 1522 (encara Carles I no havia pogut fer-se càrrec de la corona de Castella i tot el seu imperi era dirigit pels catalans) i és llavors quan va començar l’esclavitud: els indígenes, als quals se’ls considerava com a no humans, foren marcats amb un ferro candent a la galta, i se’ls obligà a aixecar els edificis de la nova Espanya sobre les runes dels seus palaus i temples, no tan sols a la ciutat de Mèxic sinó en el que avui coneixem com la República Mexicana.

Què va passar amb els descendents de Motecuhzoma?, per als hispans que es van establir a l’actual Mèxic no tenien cap importància, per als nous vinguts encara sentien les ganes d’entroncar-se amb l’antiga noblesa i es van casar amb fills (legítims i concubins) i parents directes de Motecuhzoma, però pràcticament cap cronista de l’època va recollir aquests casaments, i reconstruir les vicissituds de la descendència, encara avui dia és molt difícil.

Els títols nobiliaris concedits per la corona castellana als descendents de Motecuhzoma han tinguts plets i disputes, entre elles les plantejades per Isabel  Motecuhzoma (filla de la reina) i les de Pedro (fill de l’emperadriu i germà de Maria i d’Isabel) que en abdicar del dret imperial el 1570 va obtenir un escut d’armes i títols de comte i altres. El llinatge de Motecuhzoma encara existeix, els seus descendents actuals són mexicanes i mexicans i també nobles i ciutadans normals espanyols.

Fernando Alvarado de Tzozomoc en la seva “Crónica Mexicayoltl” senyala que Motecuhzoma Xocoyotzin a la seva mort va deixar 19 fills (hi ha autors que donen fins a 180 fills) i dóna els noms de tots ells, però no aclareix el rang dels mateixos ja que Motecuhzoma tenia una emperadriu, dues reines, unes quantes esposes legals i no se sap quantes concubines. La successió de l’imperi, un cop morts Cuitlahuac i Cuauhtémoc, requeia en els fills de l’emperadriu. Si més no, afegim un quadre de la descendència més directa i alguna reflexió al respecte.

Cortès s’encarregà, posteriorment, de imposar-li marit a Isabel Moctezuma (utilitzarem ja la grafia moderna de Moctezuma com el quadre anterior) i la va donar com esposa a Alonso de Grado amb el qual no va tenir fills, però, als 3 mesos va néixer Leonor, filla d’en Ferran Cortès, que Isabel mai no va reconèixer com a seva, i únicament va ser reconeguda per Ferran Cortès. Leonor Cortès Moctezuma es casaria amb Juan de Tolosa (el descobridor de les mines d’argent al cerro de la Bufa en Zacatecas. Juan de Tolosa i la seva dona Leonor Cortès Moctezuma es diu que van viure a Nochistlán, Zacatecas, població confinant amb Teocaltiche, Jalisco i molt a prop de l’estat d’Aguascalientes). A la mort del seu tercer espòs, Na Isabel Moctezuma fou casada amb el coterrani de Ferran Cortès de nom Pedro Gallego de Andrada (que no s’ha de confondre amb el Pedro Gallego senyor del valle de Gàllego que va anteposar el cognom Gàllego al Grau que era el seu), d’aquesta unió va néixer un baró que va ser anomenat Juan de Dios Andrada Moctezuma..

Viuda per quarta vegada, Isabel es va casar amb altre conqueridor, Juan Cano de Saavedra, amb el qual van tenir cinc fills i amb el qual va viure plàcidament fins a la seva mort el 1550.

Cal afegir que dels sets fills de Tecuichpotzin (Isabel), Juan de Dios Andrada Moctezuma es destacà per acompanyar-la en les seves obres d’educació i beneficència en defensa del seu poble a la Ciudad de Mèxic, donat que per el seu origen conservà molts privilegis, Tecuichpotzin participà en la defensa de la dignitat de la seva comunitat, la qual sofria de forma creixent d’altíssima mortaldat (la població del centre de Mèxic minvà de 21 milions d’habitants per  passar a 1’5 milions en tan sols vuit dècades) l’espoli, la destrucció de la seva cultura i l’opressió a mans dels conquistadors “malalts per la set insaciable d’or”. El 1550 alliberà els esclaus que li havien concedit per la Corona castellana. Els hereus d’aquesta Isabel, que actualment ostenten els comtes de Miravalle, no són els hereus directes de Motecuhzoma en haver tingut descendència les princeses Maria i Isabel, filles de l’Emperadriu, que mai no van renunciar als seus drets.

Per l’interès de les branques que van obtenir títols i privilegis de la corona castellana s’han estudiats els hereus i s’ha pletejat amb l’Estat pel reconeixement dels ducats, comtats, senyorios, etc, però aquelles dues branques filles de l’emperadriu que es van establir al regne de Catalunya-Aragó van patir les mateixes repressions que els ciutadans dels països catalans, la seva història manipulada i els drets anul·lats, és per això que pràcticament no hi ha ningú que hagi estudiat les genealogies d’Isabel i de Maria, a la fi eren simples ciutadanes, els seus fills, barons de pobles pirinencs, que calia silenciar. La història els ha ignorat, el poble els ha recordat i ara encara és viva la seva estela i com mai, cal recuperar la veritable història de Ferran d’Aragó senyor de Cortès i dels catalans que van participar a la conquesta de Mèxic i entre ells els cosins Grau i la seva descendència; motius per l’estudi n’hi ha molts, veurem si en temps raonable els habitants de les contrades del Baridà poden rellegir la seva història i reconstruir la nissaga de Motecuhzoma i Grau.