Fustaires del Baridà

Els boscos del Baridà des de sempre han estat els que han produït una de les millors fustes dels Pirineus, durant anys van estar reservats per a la construcció de vaixells a les drassanes del litoral català, no és d’estranyar que hagin estat bressol dels professionals de la fusta, la seva aptitud pel treball als boscos i per treure’n rendiment fent carbó feia que fossin sol·licitats per anar a treballar a altres contrades menys forestals i més benignes climàticament. Era molt normal que en els durs mesos d’hivern es traslladessin a altres zones forestals menys dures climàticament per practicar la seva professió.

Josep Mª Abril en el seu estudi “Carboners de la Cerdanya…….al final del segle XIX” ens deixa una evidència d’aquesta professionalitat, que encara avui dia al segle XXI és viva entre els fills de Toloriu. La nit entre el 31 de desembre de1897 i l’1 de gener de 1898 es va fer un cens a la població de Montnegre (Vallès Oriental – Maresme), conta que els carboners treballen en colles, petits grups de bosquerols que oscil·len entre dues i sis o set persones. El cap de colla, normalment el més gran del grup, és qui té més experiència en la cuita del carbó i dirigeix la resta dels bosquerols durant la campanya que consisteix a tallar la llenya, fer la pila, encendre-la i vigilar-la fins que el carbó sigui ben cuit i a punt de transportar.

A can Riera de Fuirosos hi treballen 11 carboners, la majoria lleidatans, excepte un que és de Vilallobent, Girona. Es tracta del grup més gran de carboners, dividits segurament en dues o tres campanyes (colles). Del Quer Foradat prové en Joan Tort Durand, un solter de 25 anys que havia arribat feia tres mesos i mig juntament amb en Josep Grau Cañu, un altre jove solter de 23 anys natural de Toloriu. Encara és més propera, però, la incorporació dels tres darrers integrants del grup: fa cinc dies. Es tracta de tres joves solters de diferent procedència: de Toloriu ve en Bartomeu Palau Andorrà, de 23 anys; en Josep Riu Bardia, de 33, és de Vilallobent, Girona, i en Pere Alis Casanovas, que només en té vint, de Borguja. De les 31 persones d’aquestes colles només els dos de Toloriu, el de Vilallobent i el de Borguja saben llegir i escriure.

Carbonera abans de ser tapada amb terra

Una bona part dels carboners, 22, són cerdans i representen el 71% del total de temporers. Els considerem de la Cerdanya tot i que algunes de les poblacions d’on vénen pertanyen actualment a la comarca de 1’Alt Urgell (Barguja, el Quer Foradat i Toloriu), i que Vallsabollera s’endinsa a França, a 1’Alta Cerdanya, cosa que justifica la qualificació d’estrangers atribuïda als tres carboners que en procedeixen. La majoria, 14 en total, provenen concretament del Baridà, una petita regió situada a l’extrem occidental de la Baixa Cerdanya. Aquesta subcomarca, engorjada a la vall del Segre, s’estén entre la línia muntanyosa que delimita la frontera amb Andorra i la serra del Cadí. Correspon a l’antiga jurisdicció del castell de Bar, del qual prengué el nom, i era una de les sotsvegueries del comtat de la Cerdanya. Amb la divisió territorial de Catalunya de 1936, alguns pobles de la part occidental del Baridà es van adscriure a la comarca de l’Alt Urgell.

Carbonera en plena combustió interna

Les relacions amb aquesta zona devien venir de temps, perquè: en el Padró General de 1871 ja hi apareix un jornaler natural de Toloriu, Lleida, amb residència habitual a Montnegre. Es tracta de Joan Basoli Aliart, solter, nascut 1′ 1 d’agost de 1831. Treballa per a Joaquim Maynou Mesaguer, propietari de ca 1’Auladell de Montnegre. En Joan Basoli ja no hi figura, al cens de l’any 1897. També és possible que en Bartomeu Pagès, que ha vingut acompanyat de la dona i el seu fill de tres anys, vingués amb intencions d’establir-s’hi. És l’únic dels temporers censats el 1897 que es trasllada amb la família.

La migració hivernal de part dels habitants de la Cerdanya és un fet conegut. L’augment de la densitat de la població, en desproporció a les possibilitats de la terra, provoca aquesta fugida temporal. Acostumats ja a la transhumància estacional dels ramats, molts joves i gent més gran però sense propietats, que amb els freds de l’hivern queden sense feina, marxen a treballar cap a Barcelona o França, per tornar, amb el bon temps, per a les feines del camp. Aquestes migracions ja estan documentades al segle XVII. Aleshores ja figura que sortien anualment grups de carboners que es traslladaven des de la Vall d’Osseja, actualment a 1’Alta Cerdanya, fins a les muntanyes dels voltants de Vic i Barcelona. No tornaven a Osseja fins al principi de març. També al Montseny, concretament al Brull, està documentada aquesta migració temporal de treballadors del bosc procedents de la Cerdanya al final del segle passat.