Els homes NEARDENTHALS, europeus desplaçats pels de CROMAGNON africans, (fenomen que ara sembla que es torna a reproduir) i que era exclusivament caçadors, activitat humana aquesta que encara perdura als nostres dies, fa molts segles van viure a les nostres muntanyes. El dolmen de “la Cabana del Moro” de Sorri i els restes del menhir del “Roc de Lairasa” d’Aristot, en donen fe.

Passen centúries de foscor i, en arribar el segle V aC, es produeix un canvi de civilització i de cultura. El país es dirà IBÈRIA i nosaltres, ibers. Ja utilitzem el ferro, el torn de terrissaire, la moneda, vivim en grans famílies agrupades en tribus i els nostres caps surten dels elements més carismàtics de cada família. Les dones crien molts fills –perquè també se’n moren molts i filen i teixeixen tot el sant dia, si volen anar vestits amb alguna cosa més còmoda que les pells d’animals. Aquestes tribus ocupen les grans valls pirinenques, els BERGUISTANS al Berguedà, els ANDOSINS, a la vall d’Andorra, els AIRENOSINS, a la vall d’Aran, els ILERGETES, a la part baixa del Segre, i els CERETANS a la part alta. Amb aquests últims, hi estem inclosos nosaltres.

Els fenicis i els grecs s’estableixen a les nostres costes i durant molts anys es limiten únicament a comerciar amb nosaltres. Però tenen una gran influència, perquè ens ensenyen a plantar d’una manera racional verdures i arbres fruiters, però sobretot ens porten dues coses que canviaran radicalment tota l’economia de Iberia: l’olivera i el cep, és a dir, l’oli i el vi. D’ells aprenem també a fer els teixits de lli i el salat de peix.

L’any 218 aC. desembarca a Empúries un exèrcit romà per conquerir militarment el nostre país, que d’ara en endavant es dirà HISPÀNIA, que vol dir terra de conills, nom que li varen posar els romans, per la gran quantitat d’aquests animalets que nosaltres menjàvem. I posem punt i final als Ibers.

Els romans ens porten una nova cultura, nous déus, una nova llengua, el llatí, una divisió territorial i administrativa desconeguda fins aleshores, el dret romà, noves ciutats perfectament urbanitzades i emmurallades, aqüeductes, ponts, camins molt ben fets, i que tots porten a Roma, una manera nova de fer els teulats i els desaigües, que junt amb l’arc de mig punt i la calç hidràulica revolucionen la construcció, com també revolucionaran l’agricultura amb la rella romana, que gairebé ha durat fins als nostres dies. Ells també ens van ensenyar a utilitzar els ases com a animals de tir.

Ens deixem embolcallar per la “Pax Romana” i al cap de sis o set generacions i d’una manera quasi natural, ens han romanitzat i, amb tots els drets, ja som ciutadans romans d’Hispània.

Aproximadament al segle III de la nostra era, els estrategs romans, per protegir l’Estrada Ceretana, el camí que va de Massília (Marsella) fins a Cèsar Augusta (Saragossa), que travessa el nostre país, per la vora del riu, -l’antic Camí Ral- i en un lloc anomenat Ardax (lloc d’esquirols), on s’han descobert unes mines de plata, aprofiten un indret que es diu Bar (turó emboscat), un altre que en diuen Quer (gran roca alta) i un més, Aristot (lloc d’alzines), que consideren estratègics, i decideixen construir-hi uns castells per defensar i garantir la pau a la zona. Penseu com deuria de ser Hispània que Plinio, l’historiador romà, va escriure que un esquirol podia anar dels Pirineus a Gibraltar saltant de branca en branca sense baixar mai a terra.

El governador militar d’aquests castells, els seus centurions i legionaris, gent acostumada a la bona taula i al bon vi, comencen a netejar tot l’altiplà de Toloriu (suposo que per grat o per força nosaltres hi deuríem col·laborar) per sembrar-hi blat i ordi; fan horts al voltant de les abundants fonts i planten arbres fruiters. A la cara solana de la muntanya d’Aristot, des del riu fins al castell, construeixen quilometres de feixes i feixetes per plantar-hi ceps, i en llocs tan inversemblants que, després de tenir les parets acabades, hi porten la terra a cabassos, i d’aquesta manera asseguren el pa i el vi per la guarnició, i suposem que també per a nosaltres.

Els qui tenim certa edat i hem vist aquestes vinyes en tot el seu esplendor, no dubtem mai en dir allò que es deia abans, davant d’una gran construcció de pedres: “això es obra de romans!”

És molt probable que per aquest temps es construïssin els pobles de Toloriu, a prop del castell de Bar, Vilavella, l’antic poble, a prop del castell d’Aristot, les bordes de Carcolze, a prop del seu castell, i el mateix Quer. Pobles on viurem nosaltres, que som els qui menem els prats i les vinyes. Les nostres dones continuaran criant fills i filant i teixint tot el sant dia.

Posem aquí punt final als romans, perquè l’any 416 de la nostra era som envaïts, per tramuntana, per uns individus anomenats VISIGOTS (bàrbars per als romans), gent molt estranya. Al seu cap l’anomenen REI, gairebé tots moren assassinats i no aconsegueixen establir una monarquia sòlida i estable.

Aquí es quan nosaltres comencem a dir rei al nostre cap superior, títol aquest que ja no ens traurem mai més de sobre. Aconsegueixen dominar tota la Hispània, fan de Toledo la seva capital, i després de fer grans destrosses, s’adonen per què els anomenem bàrbars.

Fan seva l’organització administrativa romana, recopilen tot el dret romà en un llibre que anomenen “Liber ludiciorum” (que es farà servir quasi fins al segle XIII). Total, que els romanitzem; nosaltres acceptem la RELIGIÓ CATÒLICA, que pràcticament arriba amb ells, i al final de la seva estada ja som tots catòlics.

Posem punt final als visigots, perquè l’any 711, per migjorn, som envaïts pels SARRAÏNS, i l’any 720 ja els tenim als Pirineus. Amb nou anys varen conquerir un territori que les altres cultures necessitaren segles per fer-ho. Aquests nou senyors són molt cultes, refinats, amb grans matemàtics (d’ells ens en queden els números), metges, astròlegs, filòsofs, guerrers. Canvien el món d’HISPÀNIA per el d’AL-ÀNDALUS. La seva capital serà Còrdova. Els seus caps es diran SULTÀ, CALIFA, EMIR i CADÍ, i els tindrem 700 anys amb nosaltres o al nostre entorn.

Mentrestant, com que a casa nostra hi arriba una gran gentada que fulgeixen dels sarraïns, continuem desbrossant terres per fer sembrats, prats, horts i vinyes si el terreny és una mica pla, o, si no, feixes i feixes arreu de les muntanyes, perquè fa falta menjar, I per poder allotjar-los a tots, bastim de pobles i poblets tots els racons dels Pirineus, És l’època en què el país hi ha més gent i, com que els nostres senyors necessiten personal per fer la guerra i roba per vestir-se, les nostres dones continuen criant molts fills i filant i teixint tot el sant dia.

La immensa serralada dels Pirineus és contemplada des del nord, per Carlemany, emperador del “Sacre Imperi Romanogermànic,” i des del sud per Abd-al-Rahman I, Califa de Còrdova i Sultà d’Al Àndalus. Tots dos pensen: qui domini aquestes muntanyes tindrà el seu imperi segur. Carlemany ataca primer, però en arribar a Saragossa és rebutjat. En retirar-se passa per Roncesvalles, on els bascons desfan el seu exèrcit (aquí neix la llegenda de la “cançó de Roland”). Abd-el-Rahamam I contraataca, arriba fins a Narbona on és vençut, i baixant pel Segre, de retirada, deixa el nostre país devastat. A Llívia, el 720, cremen viu el bisbe Arambad.

Tots dos queden a l’espera de qui mourà fitxa, però Carlemany, més astut, fa una jugada de mestre: s’inventa la MARCA HISPÀNICA (la frontera amb Hispània), ennobleix la saga de Guifré el Pilós del Conflent, dels Borrell de Cerdanya, dels Berenguer de Barcelona, dels Ermengol d’Urgell i d’altres més. Fa exactament el mateix que varen fer els romans, els quals, per tenir tranquils als caps tribals, els feren “senatorem”, mentre els Visigots els feren “seniorem” i en Carlemany els fa “comtes” i els seus territoris, comtats independents. Però…, devent vassallatge als reis francs. D’aquesta manera l’emperador garanteix la seguretat de les seves fronteres vers els sarraïns.

Aquests comtats independents –a partir del 878 (Concili de Troyes) i del 987 (Borrell II trenca els vincles vassallàtics)- de mica en mica, es va fusionant al voltant de la casa de Barcelona i neix un nou país, amb una llengua pròpia, és a dir, una nació, CATALUNYA, amb un escut igual per a tots: sobre un fons daurat, quatre barres de sang; quatre barres que, per bé o per mal, al crit de desperta-ferro! Arribaren a ser respectades i temudes a mig món. També per aquest temps es va perfilant una nova raça: els CATALANS.

Al segle VII, els visigots de la “meseta” –l’embrió de Castella- consideraven com a Gàl·lia la Marca Hispànica i la Septimània, regions que, unides, varen formar el MARQUESAT DE GOTIA, del qual el primer comte de Barcelona, Berà, en va ser el marquès. Al 1140, època en què es calcula que es va escriure “El cantar de Mio Cid”, encara ens consideren com a francs… Vaja, que el nostre problema d’identitat ve de lluny.

Arribem a l’any 1000, i aquí passa una cosa molt xocant. La nit del 31 del desembre de 999, les esglésies estan plenes de gent esgarrifada, el món s’acabarà l’any 1000 i falten molt poques hores per arribar-hi. Ermengol d’Urgell, el bisbe Sant, agenollat al peu de l’altar de Santa Maria, recolzat en un infant, demana a la Mare de Déu que intercedeixi davant del seu Fill perquè aquell infant i tots els altres puguin veure un nou dia. La sorra del rellotge s’acaba inexorablement, el campaner, arrapat a la corda de les campanes, ni respira, l’encarregat del rellotge de sorra està com paralitzat, amb la mà estirada per donar-li la volta (“si hi sóc a temps…”, pensa). El silenci és total, els últims grans de sorra s’escolen pel foradet de l’estri… i no passa res. El seu món pla continuarà igual, fins avui, només que avui sabem que el món és rodó i que gira.

Al mateix temps, i per la circumstància que sigui, entra una onada de fe incontenible i durant 200 anys es construiran, arreu de la cristiandat, basíliques, catedrals, monestirs, esglésies, capelles amb un nou estil, el ROMÀNIC.

Tenim constància que el 1115 el baró Bernat de Casanet acompanya el comte Berenguer de Barcelona a la conquesta de Mallorca, i del 1204 són les “Homilies d’Organyà”, els sermons de missa que constitueixen el primer document literari en català que es coneix, cosa que demostra que el poble ja parlava el català molt primitiu, i el llatí quedava reduït als cercles burocràtics i culturals.

Arribem a l’any 1235 i fins al 1276 o sigui, durant 41 anys, tenim el rei més gran que hagi tingut mai Catalunya, en Jaume I el Conqueridor. Domina des del Rosselló fins a Alacant, incloses les illes Balears, però en morir fa una gran poca-soltada: divideix el regne entre els seus fills i ja tenim la troca embolicada. Al cap de cent anys ja som castellans i cent anys més tard, espanyols.

L’any 1278, el vescomte Roger Bernat II de Castellbò, de Foix i de Bearn, signa uns “Pareatges” amb el bisbat d’Urgell, i es converteix en copríncep d’Andorra i braç militar del bisbat vers les seves propietats de les valls d’Andorra.

El 1336, el rei Pere d’Aragó feia donació del castell de Taús als Grau de Toloriu. En aquest moment de la història, Toloriu ja és un poble emmurallat, amb un baró que n’és l’amo i senyor (que no té res a veure amb el cap tribal de tarannà paternalista d’abans). Totes les feixes, tots els camps, totes les vinyes i tots els prats possibles ja estan fets. La gent treballa la terra com a REMENSES (mitges). La noblesa és la propietària de terres i vides, la justícia es fa segons el seu criteri i si algú no els cau bé, el pengen i llestos, com ho demostren el Pla de les Forques de Bar, el de la Seu i el de Castellnou, llocs adients per exposar els cadàvers dels infeliços i servir d’escarment. Aquests nobles porten pel “camí de l’amargura” als reis, que no poden governar ni fer res sense comptar amb ells. Fins i tot són capaços de vendre’s el país, com van intentar de fer-ho a en Renat I d’Anjou.

S’acaba la “Reconquista” i Al Àndalus es tornarà a dir Hispània però sense la h: ESPAÑA. I les dones continuaran criant, filant i teixint tot el sant dia. Més o menys, aquí posem punt final als Sarraïns.

I així arribem a la primavera del 1462, quan un tal Francesc de Verntallat, cansat de les exigències de la noblesa, que ha convertit el poble en “SERVENTS DE LA GLEVA” (esclaus de la terra) es revolta i comença la GUERRA DELS REMENSES, la primera guerra de caire social de la qual es té notícia. Estudiada per Marx i Engels, segons tinc entès. Tota la pagesia es posa al seu costat, es cremen castells i palaus, la noblesa es refugia a les grans ciutats emmurallades. Verntallat que no és ximple, ofereix els seus serveis al rei Ferran II, que ho veu molt clar, se l’emporta a la cort, l’ennobleix, i així el té tranquil al seu costat; i el poble, més apaivagat.

A conseqüència d’aquesta guerra, el dia 24 d’abril del 1486, al Santuari de Nostra Sra. De Guadalupe, el rei firma un tractat: donarà terres als pagesos en propietat: que podran heretar els seus fills a perpetuïtat. Neix L’ESCRIPTURA DE PROPIETAT. Aquests, pagaran un tant anual al rei, i ell es compromet a defensar els seus drets. Neixen LES CONTRIBUCIONS. Per evitar malentesos, es crea un servei que anotarà els noms i les propietats que concedeixen. Neix EL REGISTRE DE LA PROPIETAT. Quan el rei hagi de fer guerra, li donaran un home per casa. Neix l’ EXÈRCIT REIAL. Automàticament, la noblesa perd poder, el rei en guanya, els rics continuaran sent rics, els pobres sent pobres, però… almenys la terra que treballen ja és seva i, com és natural, rendeix molt més.

Al segle XVI aquestes terres nostres van ser escenari de grans violències, entre Nyerros (afrancesats) i Cadells (d’Arsèguel i encontorns). De resultes d’això, Carles I, el 1554, va fer enderrocar tots els nostres castells. I és en aquest moment en què, aprofitant les seves bigues, pedres, cantons i trascantons, construïm les nostres cases, molt més sòlides, i deixem els pobles tal com estan avui en dia.

Arribem als primers anys del segle XVIII. Catalunya ja és rica i plena i, per un problema dinàstic, el nostre bon Rei ens envaeix, però nosaltres els segadors, defensors de la terra, amb un bon cop de fals fem endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba, resistim desesperadament, però l’onze de setembre de 1714, cau Barcelona, i rebem una clatellada tan monumental que encara ens en ressentim ara, però ens refem, continuem treballant i prosperant altra vegada.

Després de la”GUERRA GRAN” 1793-1795 (nosaltres contra el francès) i de la “GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA” 1808-1813 (el francès contra nosaltres) el nostre país queda desgavellat, però treballem i ens refem de nou. L’any 1849, el General Fernández San Ramon, de pas pel Baridà en època de verema, perseguint carlins, que era la seva feina, i no sent, com sabem, gens amic nostre (a ell s’atribueix l’expressió “la cuestión catalana”) escriu: “El sol fertiliza allí los peñascos y crece la vid en los nidos de las águilas, el vino fermenta sólo para los titantes”.

Ja depenem únicament del cel. Si fa bo, menjarem; si no, passarem gana, És ric aquell que té més blat, bestiar i terres, però de diners pocs. A principis del segle XX, en època de necessitat, un home treballava tres dies per un pa gros. De les vinyes en tenien cura els avis i els concos. Sortien de matinada amb l’aixada al coll, un tros de pa, una ceba, i fins a la nit, on a casa els esperava un plat de sopes i a dormir. I així un dia i un altre, fins a convertir-nos en una gent que, com deia en Prudenci Bertrana, “són gent corpulenta i feréstecs, amb grans mostatxos i d’una frugalitat que atordeix”. Jo, si em permeteu, hi afegiria “i d’una sobrietat que ofèn”.

El 1936 en rebem una altra, de clatellada, esfereïdora, i ens tornem a refer. Però aquesta vegada, de tal manera que ens convertim en un referent per a Hispània: si Catalunya va bé, España dorm tranquil·la. L’esperit de la nostra raça ja s’ha convertit en matèria d’estudi; amb tanta barreja, ja us ho podeu imaginar…

Ara, amics meus, estem tranquils… però a l’horitzó s’albira algun petit núvol. Els visigots “mesetarios”, gent estranya, amb una visió molt curta, caciquil i personalíssima de com ha de ser l’Estat espanyol, no ens volen tornar l’arxiu de la Generalitat, segrestat a Salamanca. I no és que sigui culpa dels salmantins, no! Aquella pobra gent es creu el que li diuen els hereus, els que a punta de baioneta ens van robar part de la nostra història, dient, com a justificació, que es botí de guerra… País…!! I volen que estem contents!! I algun altre núvol més, que esperem que no es converteixi en tronada, I és per tot això, estimats baridans, que hem de procurar no baixar mai la guàrdia.

Que tingueu una bona festa Major.

Una vegada, parlant del tema Moctezuma amb un reconegut historiador, em va dir que jo no podria demostrar mai que aquesta història fos veritat, i vaig reconèixer que tenia tota la raó del món, però li vaig contestar que ell tampoc em podria demostrar mai que fos mentida, i vam arribar a la conclusió que ell, com a historiador, necessitava el rigor documental per afirmar-ho, i el meu poble i jo amb una llegenda diferent i bonica com aquesta en teníem prou.

En un llibret, molt ben documentat, que es titula “Vima i el Quer Foradat” (*1), la seva escriptora obsessionada amb aquest tema, escriu a la pàgina 170: “Hem d’ensorrar el mite” Quina mania! Però ella mateixa en el seu plantejament, i mirat des del nostre punt de vista, ens dóna la solució de l’assumpte. Reconeix que ja l’any 1015 la saga del Grau de Toloriu feien donacions de masies a la Canongia d’Urgell, que vers el 1190 el rei Pere d’Aragó els cedia el castell de Taús, que el 1390 regalaven un copó d’argent daurat a l’església d’Urgell, i que pels voltants de 1503 Hernan Cortés (*2) contractà Joan Grau de Toloriu com a assessor militar dels mercenaris que s’emportà a la seva aventura colombina.

I em pregunto, si el Sr. Cortés d’Extremadura contractà el Sr. Joan Grau de Toloriu com a assessor militar de les seves tropes per embarcar-se en un viatge tan seriós “allende los mares,” seria perquè el Sr. Joan Grau ja era algú de reconegut prestigi en temes militars i no un qualsevol?

La seva dinastia, tenia en aquell temps quasi 500 anys d’història, encara que alguns afeccionats a historiadors diguin que tots aquells Graus no tenien cap relació els uns amb els altres. Mira que be! Doncs jo crec que sí que tenien relació, no pot ser que en un poble tan petit passin tants fets documentats amb un mateix cognom i no siguin de la mateixa família.

Dit això, no trobem gens estrany que en arribar a Mèxic, el Sr. Grau, en veure com el Sr. Cortés cremava les naus, pensés que ja no tornaria mai més a casa, i decidís casar-se. Però com els espanyols no s’emportaven dones blanques en les seves expedicions, tal com anys més tard farien els anglosaxons, és natural que es casés amb una índia, i com que era “oficial y caballero” trobem natural que ho fes amb una princesa i no amb una nativa qualsevol, com també és natural que quan torna el 1528, la porti a la seva casa de Toloriu, és natural que tinguessin fills, també és “quasi natural” que a la pobra noia l’afectés de tal manera el canvi tan radical d’hàbitat i d’alimentació, que es morís de pena, i és totalment natural que la enterressin a la tomba que els Graus, amb tota probabilitat, deurien tenir a l’església de Sant Jaume.

Fins aquí, el que hem explicat a partir del moment que el nostre heroi arriba a Mèxic, no es pot demostrar documentalment, però no hem negareu que és molt raonable que passés d’aquesta manera. Perquè… la mateixa manca de documents fa que puguem dir: Qui pot demostrar que no va ser així?

Passen els anys, i els barons de Toloriu, com la immensa majoria de la noblesa catalana, després de la desfeta dels Àustria, emigren cap a la capital d’Espanya, i es posen a l’aixopluc dels Borbons, barrejant-se amb famílies castellanes, de tal manera, que l’historiador Carreras Candi, escriu: “A mediados del siglo XVII, las más fuertes casas de Catalunya se trasladaron a Castilla casándose con castellanos las más ricas “pubillas” del país y dándose el caso de que al terminar el siglo XVII solamente seis familias de la Corte poseyeran en Catalunya más de 40 ciudades, villas y aldeas”. Aquesta “barreja aristocràtica” fa que, al segle XVIII, Toloriu sigui domini del Sr. Antoni de Peguera i de Vilana, creat marquès de Vilana al regne de Nàpols el 1750, la seva última descendent morí soltera el 1881 a Barcelona, deixant els seus bens a les religioses saleses, es deia Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, baronessa de Rocafort i de Toloriu.

Tal com Cava és propietat del duc d’Hijar i marquès d’Aranda, títol que actualment té la duquessa d’Alba (la Cayetana), en Joan Pubill d’Ansobell, té una escriptura de propietat de la muntanya i boscos de Cava, provinent de la compra que va fer el seu besavi al marquès d’Aranda l’any 1870, com també els ducs de Medina Sidònia eren amos de Castellbó i de Montant, el besavi del vell sastre Moles de la Seu, i fill de Castellbó, va ser el seu últim “guardabosc” i, per cert, que dels seus boscos se’n van treure la fusta per a construir la “Armada Invencible” (però això ja és una altra història).

Els historiadors, col·lectivament parlant, mereixen tots els meus respectes, això vull que quedi molt clar, com també vull que quedi molt clar que ni jo, ni ningú de Toloriu, es creu n’hi s’ha cregut mai que el Sr. Guillem de Grau Rifà, reconegut estafador i antic sastre de Tost, tingui res a veure amb els Graus, nobles de Toloriu. Aquest Sr. Guillem, que de ximple no en tenia ni un pèl, simplement que per desgràcia seva es va equivocar de camí, aprofita unes històries de vora el foc, uns comentaris de tradició oral, en fa un muntatge “històric-rocambolesc” molt ben trenat, i entre 1960-63 el planifica al bell mig de Toloriu. Com era d’esperar, no li va funcionar. De tota manera jo em pregunto: I per què a Toloriu?… Potser realment ell sabia alguna cosa més que nosaltres no sabem?.

Fins fa 7.000 o 8.000 anys, que és quan es va inventar l’escriptura, els grecs, en les seves expedicions militars i comercials s’emportaven “explicadors d’històries”, persones de memòria privilegiada, perquè els entretinguessin durant les llargues vetllades i d’aquesta manera aquelles històries anaven passant oralment d’una generació a l’altra. Però a partir del moment en que ja s’escriu surt gent com Heròdot, Tucídides, Homer, Livi, Tàcit, sant Agusti i d’altres que recopilen tots els mites, tota la tradició oral al seu abast i la transcriuen en obres com l’Odissea, la Hilíada, l’Antic Testament, la Bíblia, el Gènesis i molts altres llibres cabdals per a la humanitat.

A casa nostra, la important tradició oral de la qual molts escriptors del país se n’han nodrit força, arriben a fer-ne una esplèndida col·lecció de llibres. Té molta més importància de la que sembla, penseu que els vostres avis no van llegir mai cap llibre d’agricultura i vivien del camp, ni les vostres àvies havien llegit mai cap llibre de puericultura i portaven fills al món i els criaven ben macos… així heu sortit tots vosaltres. Us explico tot això, perquè cada vegada queda menys gent que se’n recordi, de coses antigues, que expliqui fets passats, fets que havien sentit a explicar als seus avis a la vora del foc, perquè… els que ens anem fent grans hem d’assimilar tanta quantitat d’informació a través de la premsa, la ràdio i la televisió que perdem la memòria de les coses de l’antigor. Ja no tenim foc a terra… ni néts… per practicar la tradició oral… és una pena.

Algú de vosaltres se’n recorda, de la venerada Mare de Déu del Torp a l’església de Bar i per on s’hi pujava? I aquells decorats amb dos figures de tamany natural que hi havia aquí a Sant Jaume vestides de romans? Per a què les feien servir? I aquella gran roda de fusta plena de campanetes de metall de diversos tons, que l’avi de cal Sastre, en Francesc Palau Barber, vestit amb una capa especial per a l’ocasió, la feia rodar el dissabte de glòria, mentre tota la canalla feia sonar les carraques “per matar jueus”? I les dues grans banderes? Quan les treien? I per què? Sabeu que aquesta església durant el segle XX va ser durant 36 anys lloc de culte, 3 anys caserna de guàrdies d’assalt de la república, 4 anys quadra de xais, i 57 anys pila de runa, durant els quals algú hi va fer un forat de quasi tres metres de fondària buscant “el tresor”? Quan el 1936 van cremar l’església, el foc va ser terrible, sortien per les finestres unes flamarades tan esgarrifoses que posaren en perill el paller de cal Sastre. Tots els veïns amb cubells d’aigua feren una cadena i evitaren una catàstrofe, podia haver cremat tot el poble. A conseqüència d’aquest fet se salvaren de la crema la resta d’esglésies del municipi.

Sabíeu que durant l’última “carlinada” es va cremar l’arxiu civil d’aquest municipi? Sabeu com es deia la casa on era? I qui el va cremar? Per aquest motiu ara l’ajuntament sols tenim dades des del 1880.

Un veí ja gran, però amb el cap molt clar, és el que m’explicava que a l’església de Toloriu alguna cosa hi deuria haver perquè recordava perfectament haver sentit explicar als seus avi quan era petit, que els francesos la saquejaren i segons deien hi havia una gran senyora enterrada… I pregunto: si això, que és pura tradició oral, que li explicaven a aquell nen cap els anys 1920-30, molt abans que l’estafador esmentat anteriorment aparegués pel país, per quina regla de tres no ens hem de creure que alguna cosa hi havia a Toloriu…? Pensem, si els avis d’aquell nen, que el 1920 li explicaven tot això, ja tenien 70 anys, és a dir que varen néixer pels voltants del 1850, i els francesos marxaren derrotats del país el 1813, a sols 37 anys de diferència, segur que el que explicaven els avis esmentats ho havien sentit a explicar directament dels seus pares, pura tradició oral.

Em parlava de la baronia de Sobeig, i del manso de Casanet, que es veu que eren molt rics perquè els diumenges, una hora abans de missa tocaven les campanades de l’església d’Aristot, perquè la senyora de Casanet hi pogués anar, la portaven amb matxo, sobre una sella molt maca per a senyores. Li vaig insinuar que a Sobeig, allò de baronia potser no… i em va insistir en què el seu avi ho deia així, que per Sant Joan, a la capella s’hi feia un aplec, que hi anava gent de tot arreu, que hi havia un retaule molt valuós que per la guerra civil va desaparèixer, però que a ell li semblava que no havia anat a parar gaire lluny.

Que a l’estiu de 1936 a Bar es varen presentar tres taxis de Puigcerdà, plens de milicians de la FAI comandats per el “cojo de Màlaga”, de trista memòria, que esbotzaren les portes de l’església i de la rectoria, tragueren tots els sants, altars, mobiliari i llibres a la plaça i començaren a cremar-ho tot; bé, tot no, perquè al costat del paller del Soldevila (apartat del foc) estengueren unes mantes a terra, i un milicià amb mosquetó vigilava tots els objectes de valor que hi anaven dipositant.

Quan van voler tirar les campanes daltabaix del campanar, un veí els va dir: Homes, no, que si hi hagués foc… Li contestaren que callés si no volia baixar ell i tot. Carregaren els cotxes i desaparegueren. Els quatre exaltats del poble es van quedar amb el foc, tot el merder, i sense res de valor. Comentaven entre ells que els havien ben fotut. Un home del Quer, que dies abans feia “mítings” a les dos tavernes del poble dient: “s’ha acabat de menjar pa i ceba…”, no sabia quina cara posar. Només va quedar un trosset de campana, que guardem com a record. Tot això us ho explico per demostrar la memòria que poden arribar a tenir algunes persones. Però vaja… no ho comenteu, perquè`com que es tracta de “tradició oral”, cap historiador s’ho creurà.

Entre 1545 i el 1562, es va celebrar el Concili de Trento, perquè l’església estava perdent pistonada: orgànica, moral i espiritualment parlant. De les moltes coses acordades, es va decidir que tothom havia de tenir, a més del nom, un cognom, que havien de ser registrats en un llibre al batejar-se i al morir-se.

De totes maneres, al nostre país ja feia 70 anys que es practicava aquest costum. El 3 d’agost del 1492, Cristòfol Colom ja tenia registrats en el seu llibre de bitàcora els noms i els cognoms assignats en aquell moment, a tots els tripulants de la seva expedició. Per això sabem que el senyor que estava enfilat al pla de guaita (i no sempre hi feien pujar al més espavilat) i que va cridar “TIERRA” es deia Rodrigo de Triana, perquè era de Triana, no perquè se’n digués el seu pare, però els seus fills si que ja es van dir Triana de cognom.

Jo asseguraria que el Sr. Grau i la seva senyora, fent tertúlia amb l’arxiprest de Bar mentre prenien cacau, li deurien explicar com funcionaven aquests llibres i perquè servia tot això dels cognoms, doncs a el “Nuevo Mundo” els tenien ja feia anys per poder saber quants eren i com es deien. L’arxiprest (penseu que aquest càrrec no el donaven al més tonto del Seminari) en comprà algun, i començà a aplicar-ho en la seva demacració. Aquesta circumstància fa que molt probablement a l’arxiprestat de Bar ja tinguessin llibres de registre (com a Barcelona i d’altres llocs) molts anys abans de que ho ordenés l’Església.

Per favor…, si reconeixeu, que no podeu negar que n’hi haguessin, de llibres, només dieu que és molt difícil, i si no teniu res més sòlid on agafar-vos, com podeu negar tan aferrissadament la autenticitat d’aquesta llegenda? Creieu-me, no us fiqueu més en els assumptes de Toloriu, no fos cas que els déus asteques us provoquessin un mal son, que ja està bé la broma.

Tot això us ho explico d’una manera distesa, i fins i tot si voleu simpàtica, perquè la meva intenció és crear un dubte, un dubte raonable, un dubte de si és o no és, un dubte que faci que, a partir d’avui, ja ningú pugui assegurar, que no és autèntica, la nostra llegenda. I també per que comprengueu el difícil que és per als pobres historiadors poder demostrar que la llegenda de Toloriu és falsa. D’ara en endavant, si algú us pregunta per la nostra dolça princesa Maria, dieu, amb tota tranquil·litat de consciència, que sí, que va passar, que està enterrada aquí, que ho ha dit l’Alcalde.

Que tingueu una bona Festa Major, i gràcies per la vostra paciència.

Miquel Mas i Miró.

(*1) Nota de la WWW: Vima i el Querforadat, Rosalia Pantebre Trasfí, edicions Solsona Comunicacions SL, Solsona 2001.

(*2) Ferran Cortès, noble militar de la confederació catalana-aragonesa