Parlar del Temple (nom català utilitzat en totes les llengües del món) és endinsar-nos en un halo de misteri d’una ordre medieval catalana, estesa per tot l’occident amb un gran poder religiós-militar i amb una desaparició sobtada que va deixar un patrimoni incommensurable de castells i un tresor, que com altres, resta perdut en el temps.

Toloriu va pertànyer aquest elenc de castell del temple, la relació dels barons Grau amb els Pinós fundadors de l’ordre, dintre del comptat de la Cerdanya va ser tan  efectiva com participativa en creuades i conquestes, però anem per parts.

La nissaga dels Grau (durant un temps coneguts com Guerau), com tan catalans transcendents –Guifré el pelós entre ells- tenen el seu origen a la Catalunya (Rosselló) que avui està dominada per l’estat Francès. Tenim coneixement de Guillem de Guerau (nom original del cognom Grau fins a la sintetització de Grau) que era el senyor de la casa a Borguja pels anys 1190 el qual es va casar amb Joana de Queralt, dels seus fills Guillem Guerau segon (la numeració que seguim no te més valor que el de poder concretar les herències) va continuar amb la nissaga i els seus germans Martí i Bernat van anar a la conquesta de València com capitans de les seves forces a les ordres del comte de Barcelona Jacme I (Jaume I) entre els anys 1232 a 1238. Podem veure que des de sempre els Graus que conformaren la baronia a Toloriu sempre han estat valerosos combatents a favor dels comtes catalans.

Guillem segon de Guerau de la casa de Borguja va rebre del comte de Barcelona, com recompensa a les accions bèl·liques de la família, el castell de Grau, actualment en runes i que en el seu lloc troben la ermita de Sant Bartomeu de Grau al comtat d’Ausona. Aquest Guillem va contraure noces amb Teresa de Castellnou Erill, d’una de les nou Cases llegendàries de les Baronies de la Fama (veure l’Otger Cataló), dels seus fills Guillem tercer va continuar amb la casa de Borguja, el seu germà Pere va ser almirall de Catalunya-Aragó, Jaume va anar a viure a Morella i va ser l’origen la casa Grau de Morella, i el seu germà Romeu va arribar el 1234 a ser Batlle General de Catalunya.

Guillem tercer de Guerau es va casar amb Maria de Vilar i van tenir tres fills: Guillem quart que continua la casa de Borguja, Pere que va estar a les ordres del rei Pere II el Gran (Pere III d’Aragó) els voltants de 1242 i donà origen a la casa dels Grau d’Aragó (posteriorment van anteposar el cognom Gàllego al Grau), i Joan que va ser religiós; i també van tenir dos filles: Elionor i Teresa.

Guillem quart de Guerau, del qual se sap per uns pergamins que va comprar unes terres als voltants de Toloriu i Bar, i que es va casar amb Antonia de Cazelles amb set fills: Guillem cinquè que va continuar la nissaga i els germans Inés, Elionor, Maria, Esteve, Joan i Antoni.

Guillem cinquè de Guerau ja s’ha establert completament a Toloriu i es l’amo d’una casa-fortalesa i terres conegudes com Casa Grau, inicia la reconstrucció de la casa per ampliar-la com castell i aconsellat per la casa dels Pinós de Baga s’inicia a la constituïda Ordre del Temple. Guillem es casà amb Joana de Fabra, amb quatre fills: Guillem que va seguir la casa Grau, Joan que fou capità de les mesades del seu pare, Pere sense més informació, i Francesc que arribà a ser bisbe de la Seu d’Urgell.

Guillem sisè de Guerau va participar activament amb el comte en les guerres de Sardenya brandint la creu del temple, es va casar amb Francesca Vilar de Cardona, amb dos fills: Guillem que va morir de jovenet i Joan Pere que va continuar amb la casa Grau de Toloriu.

Joan Pere de Guerau va estar al servei del rei Pere III de Catalunya (Pere IV d’Aragó) el Cerimoniós des del 1336 amb qui va combatre en diverses batalles; el comte-rei en agraïment a la seva contribució li va donar el castell de Tahus, tal com diu un pergamí custodiat a l’arxiu reial de Barcelona actualment conegut com arxiu de la corona d’Aragó per denominació de Felip IV –V de Castella- i confirmat pel dictador Franco) de l’any 1315, foli 55, Audiència Territorial  4121 “Jo Pere el Bona Memòria, rei d’Aragoneses, etc., al dilectíssim nostre Joan Pere de Grau”. Tahus és situat al Sud-oest de la Seu d’Urgell sobre una serra i a sota passa el riu Talarm. Joan Pere nomenat baró de Toloriu es va casar amb Elionor de Castellnou i de Montcada amb cinc fills: Pere que segueix la nissaga, Guillem que va ser baró de Guerau i conseller de Barcelona, Joan que va ser prevere, Antonia, i Margalida que es va casar amb el noble Anton d’Aroles.

Pere de Guerau o de Grau, baró de la casa-fortalesa de Toloriu i del castell de Tahus casà amb Gertrudis Vidal (des d’aquesta data el nom Guerau apareix sincopat com Grau fins als nostres dies), van tenir tres fills: Pere que segueix la casa però que mor en un enfrontament contra les forces franceses, Nicolau que va ser clergue i Mossèn Joan.

Mossèn Joan I de Grau, baró del castell de Toloriu, segons consta en molts pergamins va comprar moltes terres i casà amb Maria d’Arnau, amb tres fills: Pere que va morir de petit, Josep, i Joan que segueix la nissaga.

Mossèn Joan II de Grau baró del castell de Toloriu, segons un pergamí datat el 12 de novembre de 1428 va comprar unes terres a Bar. Consta que aquests Mossèn Joan va ser un combatent valerós que recorria i guardava les muntanyes dels Pirineus, arribant a ser el terror dels francesos a la Cerdanya. Es va casar amb una noble Na Gracia de la que no consta el cognom per estar trencat el pergamí, i van tenir un fill Joan que segueix amb la nissaga.

Mossèn Joan III de Grau, baró de la casa Grau a Toloriu, que el 17 de maig de 14.?. va comprar terres a Bar, es va casar amb Angelina de Ribó, del lloc d’Ortedó a la mateixa vegueria, i van tenir tres fills: Joan que va seguir la nissaga, Maria, i Pere el qual va ser ambaixador el 1460 de la ciutat de Barcelona davant el rei Joan II de Catalunya-Aragó per demanar la llibertat del príncep Carles de Viana, hereu legítim del regne.

En Joan IV Grau i Ribó, baró de Toloriu i batlle del mateix, participà a la conquesta de Mèxic com capità de les forces de Ferran d’Aragó senyor de Cortès, i a la tornada casà amb Xipahuatzin Moctezuma que al cristianitzar-se va prendre el nom de Maria (consulteu a Cecilia A. Rovela “Raices Aztecas” per més informació). Van tenir un fill Joan Pere de Grau-Moctezuma, baró de Toloriu i emperador legítim de Mèxic, el qual va ser batejat el 17 de maig de 1536 a la parròquia de Sant Jaume de Toloriu.

Joan Pere Grau Moctezuma hereu de la corona va reclamar davant Castella les terres i bens que li corresponien de la seva mare però la contrapartida exigida va ser sempre la renuncia als seus drets a la corona de Mèxic, per lo que restà al castell de Toloriu amb partidaris seus i alguns indis que van acompanyar a la seva mare a la nova vida a Catalunya. No hi ha constància si va intentar recuperar els seus bens per altres vies. Casà amb Clara de Albors, natural de Sant Pere de Lles, de la qual atorgaren capítols matrimonials davant el Notari Reial de la Seu d’Urgell, Bartolomé Aragall, el 26 de gener de 1563. En els seus capítols se li dona el títol de príncep. En aquest capítols,   atorgats pels pares de Clara Albors, tots els bens dels Albors passaran al fill d’aquests i que va ser el príncep Antoni.

Antoni Joan Jaume de Grau-Moctezuma, baró de Toloriu, apareix batejat a la parròquia de Sant Jaume de Toloriu el 21 de setembre de 1570, i es va casar amb una cosina seva Maria de Grau amb tres fills: el príncep Nicolau Joan Antoni que segueix la nissaga, Margarida, i Jaume (la línia d’aquest Jaume es va unir amb els Grau d’Aragó, que van anteposar el patronímic al nom i se’ls coneix com Gàllego-Grau, i la baronia va tornar ajuntar-se amb la de Toloriu).

Per l’altre costat Hug de Pinós, cavaller ignorat per la història Castellana, va ser, al menys, el cofundador de l’Orde del temple i va ser el primer mestre de l’Ordre del Temple català, com es dedueix d’un manuscrit anònim del segle XVIII, dedicat al Compte de Guimerà ““Declaraciò de l’inscripció grega de la creu de l’iglesia de Sant Esteba de Bagà, cap de las Baronías de Pinòs, el cual de l’Armada que va prendre terra Santa, año de 1110”, el qual es pot trobar a la Biblioteca Nacional de Madrid com manuscrit sign. 7.377, pàg. 81-91 v. Segons explica dit manuscrit, durant la primera Creuada un contingent de cavallers catalans (actualment en les nacions francesa i espanyola) van sortir cap a Terra Santa, col·laborant a la conquesta de Jerusalem a l’any 1099. Entre aquests cavallers s’hi trobaven entre d’altres els fills de l’Almirall de Catalunya, els germans Galcerà i Hug de Pinós naturals de Bagà, que durant molt de temps han estat directament vinculats al comtat de la Cerdanya, com molta part del Berguedà.

Ja el 1093 la família Pinós fou propietària del castell del Querforadat, i van mantenir la propietat durant moltes generacions; la proximitat del Quer amb Toloriu va relacionar dos baronies que sempre han estat combatives al costat del compte de Cerdanya. A meitats del segle XII, ja fundada l’Orde del Temple pels Pinós, la baronia i el castell de Toloriu va entrar a formar part del patrimoni de l’Orde del Temple.

Recordem una mica els fets dels Pinós i el Temple: Des dels primers temps de la Cristiandat, molts creients van iniciar pelegrinatges a Terra Santa sense que tinguessin gaire problemes. Després de la conquesta de palestina pels àrabs per mar l’any 637, els musulmans permetien el pelegrinatge. Jerusalem pertanyia als califats de Bagdad i del Caire. Però quan els turcs s’apoderaren de Palestina l’any 1076 els pelegrins son atacats sistemàticament pels turcs, es llavors quan el Papa Urbà II, el 27 de novembre de 1095 en el concili de Clemont, proclama la Primera Creuada per recuperar Terra Santa. Es van formar quatre exèrcits, amb un total de 60.000 homes armats, sota la direcció de Godofred de Bouillón, el comte Ramon de Sant Gèli (comte de Tolosa) i Robert de Flandes. Els reis de França i Anglaterra no van anar i foren excomunicats.

Conquistaren Nicea (capital dels turcs selyucidas) el 1097, derrotaren a l’exèrcit de Soliman en Dorilea el 1097, Conquistaren Edesa i Antioquia el 1098 i finalment entraren a Jerusalem el 15 de juliol de 1099. Es va fundar el regne llatí de Jerusalem i encara que Godofreo de Bouillon va ser anomenat rei, es va negar a portar la corona a on Crist havia portat la d’espines i acceptà ser no més “l’Advocatus Sancti Sepulchri” , Godofreo va morir el 1100, i va ser substituït pel seu germà Balduí I, el qual si va acceptar l’anomenament dels creuats i a l’any 1100 va ser rei de Jerusalem.

Un cop Jerusalem es va trobar a mans cristianes es va plantejar el problema de l’administració i sobretot de la protecció de la ciutat. De la mateixa manera sorgia un problema de logística, els peregrins que anirien des de totes les terres cristianes a visitar la Ciutat Santa. Es van fundar varies ordres: Hospitalaris de Jerusalem el 1110, dels Germans Hospitalaris Teutònics el 1112 i dels Pobres Cavallers de Crist (futurs Templaris) el 1118. Així va ésser com un grup de cavallers catalans decidí formar una cofradia per defensar als peregrins i assistir a les seves necessitats.

Dita cofradia s’instal·laria en las ruïnes del Temple de Salomó, d’on agafaren el nom de Templaris. El seu primer mestre va ésser el cavaller anomenat Hug de Pinós. Aquest cavaller deixaria el seu cognom per agafar el del seu lloc d’origen, Bagà, per la qual cosa des de llavors va ser conegut com Hug de Bagà, amb llatí, Hugo de Baganus i deformat al pas del temps en Hugues de Paganus…. Payns, Paencis
o Paenz, “el Hugues de Payns” borgonyès que l’historia ha volgut en passar-nos com el Primer Gran Mestre del Temple.

Va ser, doncs, l’any 1118 quan dotze cavallers cristians, tots ells dels comtats catalans i de l’Occitània anomenats Hug de Pinós, senyor de Bagà, Godefroy de Saint-Omer, Andreu de Montbard, Payen de Montdidier, Arcimbaldo de Saint-Amand, Gondemaro, Rosal, Godofreo de Bisol, Hug Rigaud de Champagne, Hug d’Empúries, Berenguer de Palou i Nunno Sanxis de Cerdanya, es van constituir en Germandat per a protegir als pelegrins que anaven a Terra Santa. l el rei Balduí II les va permetre residir en les runes de l’antic Temple de Salomó. Tres d’ells, amb les seves tropes, es van ocupar de mantenir la seguretat dels camins mentre que els altres nou es dedicaren a excavar a les ruïnes del Temple. Els tres primers van ser Hug d’Empúries, Berenguer de Palou (que més tard va ser bisbe de Barcelona) i Nunno Sanxis (fill del Comte de Cerdanya). No va ser fins el 1128 que en el Concili de Trento van adoptar el nom d’Orde del Temple.

Les cròniques diuen que els nou cavallers que es van quedar van buscar l’Arca de la Aliança que contenia les Taules de la Llei donades per Déu a Moisés i les Genealogies dels jueus. També buscaren la fusta de la creu de Jesucrist, el Sant Grial, i el sudari de Jesucrist. El van trobar gairebé tot, a Edessa (Constantinopla) van trobar el Sant Sudari, el qual després d’estar 400 anys a Leyri (França) des de el 1453 està a Torí. El calze de l’Ultima Cena fou lliurat al Comte de Barcelona, el seu senyor natural, el qual el va guardar a salvo dels àrabs en Sant Joan de la Peña i anys més tard, es traslladà a la Catedral de València i allí segueix custodiat. Amb el tros enterrat de la creu de Jesucrist, van fer una creu petita, que va presidir l’església dels Templaris a Jerusalem, fins que el primer Mestre del Temple, Hug de Pinós, la regalà al seu germà, Galcerà, i ara està custodiada a l’església de Sant Esteve de Bagà, capital de les terres dels Pinós.

Després de nou anys fen excavacions en les ruïnes del Temple Salomó, els nou cavallers occitano-catalans foren a ver al Papa el qual lis va autoritzar a constituir l’Orde del Temple de Jerusalem (1128). Sembla ser que els Templari van entregar al Papa les genealogies jueves, on estava clara la Nissaga de Jesucrist.

Quant Galcerà decidí tornar a Catalunya per fer-se càrrec del patrimoni familiar, el seu germà Hug li va lliurar, amb l’autorització del Patriarca de Jerusalem, el Lignum Crucis que anteriorment sa anomenat. Arribat a Bagà, Galcerà de Pinós, va manar construir l’església de Sant Esteve i va dipositar la creu, a la qual s’adjudiquen diferents miracles al llarg de l’historia posterior del poble.

L’Ordre inicia la seva implantació en la zona oriental de la península Ibérica en la década de 1130. El 1131, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III sol·licita entrar a l’Ordre, i el 1134, el testament d’Alfons I d’Aragó cedeix el seu regne als templaris, juntament a les Ordes dels Hospitalers i la del Sant Sepulcre. Aquest testament seria revocat, i els nobles aragoneses, disconformes, van lliurar-la a Ramir II el monjo, encara que per compensar van fer nombroses concessions, tant de terres com de drets comercials a les ordres per a que renunciessin als seus drets.

Aquesta corona aviat arribaria a un acord amb els templaris, per a que col·laboressin en la Reconquesta catalana, afavorint-les amb noves donacions de terres, així com amb drets sobre les conquestes (una quinta part de les terres conquerides, el delme eclesiàstic, part de les paries cobrades als regnes taifes). També, segons aquestes condicions, qualsevol pau o treva tindria que ser consentida pels templaris, i no únicament pel Rei.

L’enclavament Templari de Bagà es conforma en el període comprés entre 1154 i 1279, en base a las valuoses donacions que en aquests anys els diferents membres de la família Pinós fan a l’Orde, Donacions que inclouen des de cases a Lleida fins i tot una comarca, La Serra de Sitjà. Dit lloc estaria rodejat de varies possessions tempraries com Puigcerdà, Toloriu, Urgell, Casserres, Puig Reig…. Vic. Es a dir l’extensió del poder templari s’ha incrementat enormement en menys de cinquanta anys, i pel 1279 Toloriu ja disposa d’un castell que per adscripció dels seu baró està dintre de l’Orde del Temple.