Mapa de Allard de 1705

En la disbauxa cristiana contra les bruixes es van destacar els Dominics i en els seus cruels interrogatoris forçats per condemnar a les dones, que foren recollits per la inquisició, les actes d’aquests interrogatoris no eren més que un reflex de les inhibicions sexuals que tenien els Dominics (Sempre al·ludien acusacions de tipus sexual, tant del diable, quan parlaven del seu penis (essent íncub) o de la seva vagina (essent súcube).

Les reunions de les bruixes es feien en llocs allunyats dels pobles, en prats arrecerats per boscos, com en Carcals, en nits de lluna on la seva llum acompanyava els rituals iniciàtics i el intercanvi d’ungüents i herbes curanderes. Aquestes reunions van acabar anomenant-se Akelarres (paraula del euskandon antic), encara que en el Pirineu de Lleida es coneixia com “Landas du Boc”.

Recordem que en 1609 al inici del procés inquisitorial de Logroño, la paraula akelarre tan sols era un topònim, es a dir el nom de determinats prats Alkelarre (Prat de les Flors de Alka –Dactilis hispanica). En el desenvolupament del procés el sentit de la paraula es canvia a conseqüència de l’ús continuat dels Dominics i el significat de la paraula passa a ser la denominació general de “junta de bruixes”. L’autor d’aqueta transformació erudita segurament va ser l’inquisidor Valle Alvarado. Ell mateix va dirigir els interrogatoris i el que posteriorment va recórrer el Pirineu a la recerca de noves bruixes.

En aquest anys van sorgir el caçadors de bruixes (com el caçadors de recompenses del llunyà oest americà), Un dels malauradament més famós que recorria Catalunya va ser Cosme Soler, «pagès, natural del Mas de Tarragona, bisbat d’Urgell» i anomenat per aquest motiu com Tarragó, el qual tenia coneixements de herbolària, motiu pel qual també va ser jutjat per bruixeria. Es jactava de poder descobrir la marca del Diable en els cossos de les acusades mitjançant una marca en forma de pota de gall.

Però el que més va actuar a la Cerdanya va ser un endeví d’origen francès Laurent Calmell. Conegut paradoxalment amb el sobrenom del Bruixot, el qual va denunciar més de 200 dones als comtats de Cerdanya i Rosselló, de les qual es té coneixement que 20 foren penjades. En octubre de 1619 Calmell va ser detingut per la Inquisició de Barcelona, jutjat i sentenciat a galeres per deu anys.

També per aquestes contrades van tenir fama altres caçadors de bruixes com Joan Malet i Jordi Aliberc.

Amb el deler de cristianitzar tots els vestigis druides i esotèrics, es dedicaren a gravar símbols cristians als llocs problemàtics, no és d’estranyar trobar-se creus gravades a les pedres a les entrades de llocs iniciàtics como la creu a l’entrada de la cova de Les Encantades.

Allunyats de la Inquisició, al Pirineu català renaixeren les bones bruixes (les de sempre, les que tenien coneixement del cos humà i de les herbes curanderes) entre elles les trementinaires. Considerades fetilleres, curanderes o bruixes, las trementinaires eren dones de vida nòmade, coneixedores de gran quantitat de plantes medicinals de la zona de la Cerdanya, que es dedicaven, entre altres menesters, a fabricar i vendre trementina. Més enllà de la llegenda, les trementinaires no tenen ni han tingut res de bruixes (en el sentit que actualment donem a la paraula), tan sols eren dones que, a mitjans del segle XIX i a conseqüència de les migracions del camp a la ciutat (recordem la revolució industrial a Catalunya), van decidir sobreviure al món rural portant una vida de venedores ambulants de remeis naturals per als mals de la salut, eren simplement fetilleres o remeieres. En el seu recorregut solien seguir sempre la mateixa ruta, atès que conservaven els seus clients. De les últimes trementinaires s’ha de recordar a Sofia Montané i Arnau, nascuda el 1908 i traspassada el 1982, que era del poble d’Ossera i que va mantenir la tradició del seus ancestres fins el final dels seus dies, i a Càndida Majoral morta als quasi 101 anys, nascuda a Cornellana el febrer de 1917 i traspassada el 4 de gener de 2018 a Sant Julià de Loira.

Era un dilluns al moment en que el dia s’està apropant a la seva curta hora solar, a la cova de les encantades es podia veure llençols blancs onejant al vents (però era millor no apropar-se per seguretat) cridaven a les contrades per assemblea, la foscor nocturna es va trencant per la llum de la lluna, una lluna espectacular, lluna plena al voltant de la qual petites ombres van girant dirigint la seva mirada cap a Carcals, era el 25 de novembre de 1776. Mare meva¡ quin xivarri a Pinsent, els druides, les bruixes i els bruixots recollien les seves apòzemes, ungüents i herbes per anar (no se sap com, però segurament caminant) fins a la trobada a Carcals.

Lluna plena, un dilluns, Santa Caterina, quin gran dia, es trigaran molts, molts anys per tanta coincidència, Belona la muller del Déu dels boscos, anomenada també Mari, ha convocat als seus a celebrar  un gran akelarre a l’esplanada de Carcals, puntualment centenars de seguidors van entrant a l’esplana, les roques que fan de portal d’entrada són esculpides de ferradures recordant que és l’entrada a un lloc sagrat. Centenars de personatges es van concentrant vinguts de les contrades pròximes i inclòs arriben des del Pla de les Bruixes del Pedraforca.

Ens consta que des de Toloriu i voltants van anar varies bruixes, entre elles la famosa bruixa Seringueta, encara que no poden ubicar on vivia. Seringueta era una bruixa d’aspecte amable, bondadosa, res de nas de ganxo i berruga, sinó de dona sàvia i, especialment, de dona remeiera; si que portava capell típic, un capell amb finalitats semblants als que ara porten els cuiners, aquest blancs arrodonits i molt alts i el de les bruixes, cònics, alts i negres, com els xampús no eren gaire freqüents en aquella època, evitaven que al confeccionar els seus ungüents, res estrany s’afegís a la recepta. Seringueta practicava una medicina popular.

Tornem a senyalar que els dominics van iniciar una creuada particular contra les bruixes per eliminar la saviesa de les dones i fer que els homes, els nous metges quasi sense coneixement dels cos humà i encara menys del de les dones, agafessin l’exclusiva de l’assistència i curació. Molts metges també van contribuir a blasmar i estendre la sospita sobre les dones que tradicionalment havien tingut cura de la salut dels seus veïns. Un altre dominic, aquest valencià, Vicent Ferrer (1350-1419) va actuar en contra de les bruixes per tota l’Occitània, des del Piemonts fins a la Gasconya, i per suposat per tota la Catalunya, Es conserva un dels primers sermons que va fer durant la Quaresma del 1404 a Friburg on deia: “Quan arribi l’anticrist, Llucifer i tots els diables el serviran, els que el segueixin li faran reverència i homenatge com un rei. Els dimonis prendran formes humanes transformant-se en íncubs i súcubes, i faran creure als homes que posseeixen dones belles”.

El treball de les bruixes anava minvant per la gran pressió inquisitorial i subsegüent, malgrat tot, Seringueta era molt apreciada pel Baridà. A més de sàlvia, romaní, farigola etc utilitzava unes plantes molt escasses per aquestes contrades, les Syringas (Syringa vulgaris – Tilà) d’on preparava unes apòzemes de gran resolució i també recomanava sempre sembrar els fesols o mongetes a partir de la florida dels lilàs ja que es fa amb una temperatura mitjana que supera els 10°C.

En aquest akelarre, Seringueta, va presentar una nova apòzema, que va preparar davant de la deessa Belona, que deia tenia qualitats curatives per a tractar afeccions com febre, gota, flatulències i gases, grip, problemes de digestions lentes, reumatisme, servia per a desinflamar el fetge, diarrees, hipertèrmia, problemes de gola i ronquera, catarros, bronquitis, asma i no sé quantes coses més.

Encara que no el creieu, aquesta recepta beneïda per la deessa Belona ha arribat fins als nostres dies. Us facilitem la recepta, però si teniu la gosadia de confeccionar-la, us recomanem que abans consulteu a la farmacèutica, si aquesta és de les de veritat, les que encara fan receptes magistrals (a la fi, aquestes són les hereves modernes de les bruixes curanderes) i feu-la cas.

Aquesta mena de té és molt amarg, pel que es aconsellable afegir una mica de mel natural (si és de romaní millor), així es pot beure millor. Si fem un tractament amb aquesta planta recordeu que el tenim que seguir durant 3 o 4 dies per a que sigui efectiu, ja que la medicina natural es molt útil però necessita una mica més de temps per a veure els beneficis a la salut que els moderns medicaments convencionals.

Aquest senzill beuratge va sorprendre a totes les bruixes i bruixots concentrats en Carcals, d’aquí la fama que va envoltar a la figura de la bruixa Seringueta de les contrades de Toloriu, però que era difícil de preparar ja que la planta era molt escassa en els boscos catalans.

Aquest gran akelarre es va acabar amb un gran àpat amb productes de la terra, ja que pràcticament les bruixes eren vegetarianes, i balls, molts balls plans i de cercle (les antigues sardanes) el punt final va estar el gran ball de la Caterinera, en afalac de Santa Caterina, onomàstica que es celebrava aquest dia. Durant anys Seringueta va oferir la seva saviesa pel Baridà i per altres contrades que li demanaven consell i apòzemes. Toloriu va ser senyalat com el niu de les bruixes del Baridà on s’ensenyaven receptes i concepció de apòzemes a les bruixes iniciàtiques.

Si teniu temps balleu com fa la canalla, els adults i la gent gran el famós ball rodó de La Caterinerta, que fa molts i molts anys ja ballava la nostra bruixa Seringueta

Hi ha molts llibres on es parla de les bruixes, la majoria sobre les bruixes dolentes creades a partir de la inquisició i que s’han transformat en llegendes en molts llocs de la geografia hispana, especialment en Euskadi i Catalunya, però també hi ha llibres en que reivindiquen la saviesa i la humanitat de les bruixes com “La Sardana i la religió de les bruixes” de Jordi Bilbeny, editat el 2015 per Librooks, o Las Brujas y su mundo”  de Julio Caro Baroja, editat el 1997 per Alianza Editorial

Podeu gaudir d’un bonic compte de la bruixa Coloraina un conte divertit i ple de color publicat el 20/02/2012 per Gema Carmen Garcés Martinez.

Veure el conte